Alis, un documental que mostra la realitat d’un grup d’adolescents colombianes que viuen en una casa d’acollida
Un any més, ACICOM aposta per la difussió de l’audiovisual de caràcter social a través del Cine Club Acció Documental +, un projecte que es desenvolupa amb la col·laboració d’ACPV i a través de projeccions premiades arreu del món i distribuïdes per DOCS Barcelona. Enguany, els documentals es projectaran en 7 sales del País Valencià, i una d’elles és el saló d’actes del CCC Octubre, que va acollir ahir, 10 de gener, la primera sessió del 2024 on es projectà “Alis”.
El documental, dels directors Clare Weiskopf i Nicholas Van Hemelryck, contava la història d’un grup d’adolescents colombianes que viuen en una casa d’acollida de Bogotà i que reben la invitació d’imaginar la vida d’una companya fictícia anomenada Alis. L’exercici comença com un joc innocent, ja que Alis és un llenç en blanc on totes elles poden projectar les seves pròpies experiències vitals, però a mesura que la ficció pren forma es va barrejant amb la realitat i acaba generant un espai des del qual les adolescents poden sortir d’elles mateixes i veure’s des d’una perspectiva diferent.
Aquesta història, amb les seues protagonistes i la seua manera d’expressar-se, va agradar molt al públic, que va comprendre la cruesa de la situació d’aquestes adolescents.
Al finalitzar el film, es va organitzar un col·loqui com de costum, que va estar coordinat per Ignacio Cort Cañizares, escritor, periodista i crític de cinema. A més, es va comptar amb la participació de Ángela Nzambi, tècnica de sensibilització i Voluntariat de CEAR València, i Esteban Burillo Borrego, Coordinador General de l’Associació El Arca i president de l’Associació Empresarial de Centres de Menors de la Comunitat Valenciana.
Les seues aportacions van ser molt interessants i es va crear un debat amb les persones assistents on es va parlar sobre innocència del documental, ja que només es dona veu a les adolescents que encara continuen sent xiquetes, i s’eludeix el discurs adult, i sobre els centres d’acollida com a recurs per als xiquets i xiquetes.
Ángela va explicar que, encara que les adolescents de la pel·lícula tinguen normalitzada la seua situació i tot el que han viscut, el documental “ens interpel·la i com a societat hauriem d’actuar perquè sembla que estar en un centre d’acollida és la solució, però no és així, hem d’aprofundir”.
Per la seua part, Esteban va destacar que, en l’actualitat, “els recursos són escassos perquè als 18 anys els xiquets i xiquetes han de deixar els centres d’acollida i malgrat que actualment existeixen pisos tutelats d’emancipació o altres mecanismes, no és suficient”.