Rosa Solbes, sòcia d’ACICOM, a la secció de Nosaltres els Valencians d’Abelard Muñoz a La Veu del País Valencià.




Nosaltres els valencians Una reportera del poble
Per als col·legues veterans, aquesta periodista, nascuda a Alacant, en 1950, representa el feminisme dins de la professió. Rosa Solbes no sols va ser una decidida reportera a la qual se la veia pertot arreu amb la seua llibreta o el seu micròfon en els procel·losos i alegres anys de la Transició, sinó també una activista pels drets de les dones. Pertany a l’estirp de periodistes que començaren a intentar ser elles mateixes en un món d’hòmens. Desembarassar-se del pensament masclista en el qual una dona per a surar en una redacció, havia de masculinitzar-se per a no sucumbir. Ara la cosa ha canviat i aquesta “periodista del pueblo”, segons les seues pròpies paraules, reconeix que s’ha “feminitzat” la professió. Les facultats de periodisme no paren de llançar dones al sec mercat. Ella va ser una pionera valenciana.Corresponsal del grup Zeta i les seues trencadores publicacions en els 70, entre elles, Interviu i Tiempo ; va treballar en televisió i va ser la primera dona a dirigir la recentment creada Ràdio Nou.

Per als jóvens periodistes que es desesperen per trobar un lloc al sol, ‘la Solbes’és un exemple de compromís professional i polític. Va començar a treballar molt jove per a La Verdad i Primera Página d’Alacantaixí com en Valencia Fruits, la llegendària revista econòmica, que va donar cabuda a firmes dissidents i brillants en els anys de la mordassa; i d’aleshores ençà Rosa Solbes ja no ha parat de ser a l’olla.

Ara, prejubilada, escriu columnes i sobretot fa activisme polític. És clar que ella és un referent progressista a la ciutat de València. Presidenta de la Unió de Periodistes durant anys i, en l’actualitat, membre de Valencians pel canviun col·lectiu de professionals i intel·lectuals, vinculat a Compromis, que cerca una alternativa política al desencoratjament enfront de la ‘dretona’.

“Estem en el forat més profund d’una transició que va d’un període vell a un altre nou que no acaba de quallar”, sosté, rere unes ulleres negres contra el sol d’hivern i hi afegeix significativa: “És com en la lluita feminista: la dona nova ha nascut però l’home nou encara està per arribar”.Es va afiliar al Parit Comunista del País Valencià, en la dictadura, i hi va col·laborar en el seu òrgan, Cal Dir, junt amb periodistes molt rojos i entusiastes. Més tard va ser triada cap visible de la Unió de Periodistes del País Valencià, el sector més modern del gremi. Cada vegada que s’ha de parlar de la professió, hom invita Rosa; ella funciona com a veterana gurú.“El nou periodisme, després de la revolució digital, no acaba de nàixer. ¿ Quina és la incidència sobre l’opinió pública de periòdics i capçaleres digitals? La majoria de la gent es nodreix de la televisió que és molt descuidada com a mitjà d’informació. La televisió és menyspreada per les elits culturals i això ho veig greu.”
I el compromís del periodisme amb la injustícia? El compromís del periodisme ha de ser amb el mateix periodisme. Tot professional té un punt de vista, però la història que conte ha de ser la veritat. Si conte una cosa l’he de creure.Rosa Solbes va formar part de la redacció de Valencia Semanal, la revista que va marcar la transició del periodisme franquista al democràtic a València… La primera publicació solvent i interessant en un món de premsa obedient.Editada per Ernest Sena i Paco Carrasco i dirigida per Amadeu Fabregat, aquesta publicació de meitat dels setanta va ser el gresol de la nova fornada de periodistes jóvens i ‘progres’ que donaria el país. I després, el Diario de Valenciael primer periòdic lliure i progressista, aparegut en l’hivern de 1.980 i editat per empresaris nacionalistes de centre Esquerra, que va viure en directe el 23-F i va ser ocupat pels soldats.
El dirigia J.J. Pérez Benlloch, un altre periodista icona de la ciutat i també alacantí. Va ser ‘Jotajota’, en aquella saó, director de la Primera Página d’Alacant, qui va fitxar Rosa per als seus primers articles.Els setanta van ser especials per a Rosa. “ La transició va ser apassionant, suposava conéixer gent que eren mites vivents i part de la història d’aquest país, a més a més d’altres, fins aleshores desconeguts o silenciats; tot això s’havia de mostrar al públic.”Les dificultats per les quals travessa l’ofici no són un secret per a Solbes: “El problema és que no hi ha empreses que exigisquen qualitat. Un periodista que treballe sense eixir al carrer, en Internet, pot omplir set pàgines. Això estalvia costos a les empreses. La mateixa cosa ocorre amb l’excés de columnes d’opinió en els mitjans. Moltes no es paguen i els autors es conformen a conrear la vanitat. És una bonica forma d’omplir el diari sense gastar-se un duro”.
Davant l’absència de premsa progressista i dissident, Solbes endevina la tecla: ”La publicita és el braç armat del capitalisme i per tant, ara no se li dóna a l’esquerre. I els mitjans progressistes s’asfixien sense finançament. La mateixa cosa es pot dir de la premsa digital. Les empreses començaren a regalar la informació alegrement i ara ningú no vol pagar per llegar les notícies”.Diu Rosa que els periodistes d’esquerre estan deprimits. Els han expulsat de les redaccions. “La generació que es va inventar el periodisme al País Valencià està fora de la professió”. I malgrat tot, la veterana periodista anima a seguir. La Solbes, com a referent d’informador compromés amb el seu temps, fa temps que va fer escola.
Rosa Solbes: Infància i adolescència en Alacant. from e-Mujeres on Vimeo.Abelard Muñoz

Post a Comment