Estimada Sara rebrota l’interès per la situació de la dona afganesa

Autora: Mireia Climent

Dins el cineclub Acció Documental + amb col·laboració de DOCS Barcelona, es va projectar el
9 de novembre, el documental “ESTIMADA SARA” sobre la situació de la dona afganesa a
través de la mirada de la primera dona taxista afganesa.

L’acte va estar presentat per Emili Payá d’ACPV, i per Joan Lloret coordinador del Cineclub
Acció Documental + i president d’Acicom. Va moderar Joan Lloret.

No oblidem el que ocorre a l’Afganistan. Els Talibans continuen al poder, i les dones
així com els qui no estan al seu favor sofreixen persecució i no gaudeixen de la
protecció dels seus drets fonamentals. Estimada Sara és un al.legat a la certa llibertat
que existia al país abans de l’agost de 2021 i a la defensa de les dones. La pel.lícula
posa l’atenció en la vida personal de la protagonista, les relacions familiars i amb el seu
entorn y perquè fa el que fa.

Aquest documental conta la historia de Sara Bahai, la primera dona taxista del país, com
va decidir ser un exemple per a totes les dones de l’Afganistan i com malgrat la por i al
rebuig social, és important i necessari lluitar pels drets de les dones. Sara, abans de ser
taxista, ja era una defensora de les dones, formava part d’un col·lectiu d’ajuda a les
famílies, i va ensenyar a conduir a altres dones. Quan els mitjans de comunicació van
entrevistar-la, la gent va començar a tindre menys prejudicis però també es va convertir
en una figura pública, el que li comportava més risc personal. Finalment, la protagonista
va haver de sortir del seu país amb l’ajuda de la directora Patricia Franquesa quan els
Talibans arribaren de nou al poder.

Després de la projecció el passat dimecres 9 de novembre al Octubre CCC, va haver un
col.loqui on van participar dues dones afganeses que viuen ara a València, Tehereh
Haidari, qui es retrobà ací amb familiars i amics i és voluntària de CEAR PV, Parwin
Dawari refugiada i estudiant a la universitat, e Inma Orquín, voluntària y activista de
Afghan Women On The Run, associació d’ajuda a les dones afganeses.
Els testimonis de totes van ser esgarrifosos en molts moments i l’emoció va recórrer la
sala durant tota la xarrada, però no va faltar l’esperança i els bons desitjos per la tornada
de la llibertat i els drets a l’Afganistan.

A les tres els va agradar molt el film. Inma afirma que “al país hi ha dones que lluiten
com va fer-ho Sara, que es manifesten pels seus drets, per poder estudiar, perquè les
xiquetes tornen a l’escola. Afganistan es l’únic país del món on tenen prohibit estudiar”.
Parwin va comentar que “Sara és una dona molt valenta i una lliçó per a les dones de
dins i fora del país per lluitar pels seus drets” i que “encara que la societat afgana es
molt patriarcal i masclista, no tots els homes són talibans. La gran majoria son molt
masclistes però la cultura afgana no els deixa suportar més les seus dones”. “Els talibans
són terroristes que no deixen les dones estudiar ni treballar, viure una vida normal.

N poden triar quina roba volen vestir o de quin color. Ara el país i les dones estan a una
situació molt mala”, afegí.
Tant a Tehereh com a Parwin també les preocupa molt la situació de les seues famílies
que viuen al país actualment.

D’altra banda, Inma va explicar com va decidir ajudar les dones afganeses i el paper de
AWOTR. Quan entren els talibans a Kabul (no oblidem que els talibans no es varen
marxar del país, seguien en altres ciutats i pobles) va començar a rebre missatges privats
per Twitter de dones demanant ajuda, sols perquè ella va posar “#Afganistan”. Va
contactar amb altra dona i poc a poc van aprendre com ajudar-les. El primer pas es que
tinguen un passaport en vigor i un visat per el Pakistan o l’Iran els països més propers
(en principi és de 3 mesos, però es pot ampliar fins a un any. El problema són els diners
que costa i que no tenen). En les ambaixades d’Espanya d’aquests països tenien cites
però els van cancel·lar les d’octubre i novembre. Estan denunciant la situació al
Ministeri d’Exteriors. Va contar també que el 80% de peticiones que reben són de
dones, i la majoria professionals: periodistes, metgesses, jutgesses, que ja no poden
treballar i estan perseguides. A més, desgraciadament, coneix molts casos de dones
violades, abusades, maltractades per alguns homes i inclús familiars.

 

La vida de Tehereh i Parwin a València

Sobre la eixida del seu país, i arribada i vida a València, Parwin explica que és molt
difícil deixar el seu país però que ella ho va fer perquè estudiava a la universitat de
Kabul, “quan els talibans arribaren a Kabul tot era molt obscur i era molt difícil per a
mi, com a dona, que poguera seguir estudiant”. “Pensava també que no podria continuar
la meua vida ací, la cultura és molt molt diferent, no coneixia ningú i inclús creïa que
no tornaria a veure a la meua família”. Afortunadament, va rebre ajuda de Inma i altres
persones, pel qual està molt agraïda, i va retrobar-se amb la sua família. Ara estudia a la
universitat amb una beca per a dones afganeses, i estudia castellà i valencià. “Pense que
sí puc reprendre la meua vida i els meus somnis, encara que he deixat enrere el meu
país, família i amics”.

El cas de Tehere és diferent. Va arribar a Espanya a l’octubre de 2017 des de l’Iran
(vivia a l’Iran com a estrangera des de que tenia uns sis anys) i esta ací com immigrant i
el seu marit com a refugiat. Va ser molt difícil també el canviar de país i deixar la seua
família, va passar un temps sola, i aprendre un nou idioma i cultura va ser un repte. Però
ha comptat amb amics de la família i ha conegut a molta gent d’altres països. Fa dos
anys que aprèn castellà, té una filla que va a la guarderia, i repeteix: “Estic molt
contenta de viure ací amb la meua família. Gràcies per l’ajuda i per escoltar-nos”.
Comenta que l’Iran actualment també passa una mala situació, el que li preocupa.
Ambdues mantenen contacte amb familiars, però les comunicacions ho fan difícil.
Tehere té més relació amb la família d’Iràn que la de Afganistan, i Parwin sí parla ambs
els seus oncles, nebodes i amigues.

Le demanen ajuda moltes vegades, però com que poc pot fer es posa molt trista i se sent malament a vegades.

“Intente ajudar a les meues amigues i familiars fins a on puc i el que faig es alçar la meua veu per contar el que
passa”.

Tehere afegeix: «Nosaltres vivim tranquil·les però les nostres famílies i amics que segueixen a l’Afganistan o l’Iran

ocupen sempre els nostres pensaments.”

La resposta del públic

Quan va arribar el torn del públic, de preguntar i comentar alguna cosa, Fariq, amic de
Tehere, va agrair una vegada més l’interès i l’ajuda espanyola i desitja poder celebrar un
Afganistan lliure.
Joan Lloret, moderador, parlà de que no hem d’oblidar-nos de l’Afganistan, però
tampoc d’altres països com Yemen, Síria, l’Iran, Ucraïna, Líbia, Rússia, que sofreixen
guerres i situacions complicades i de falta de drets i llibertats. Que el tràfec d’armes
continua existint i les massacres de pobles no pertanyen al passat. La societat civil
respon però la repressió policial és dura també actualment.

Una espectadora creu que “valdria la pena plantejar més actes d’aquest tipus” per a
conèixer i mantindré l’interés en aquests païssos. Inma coneix molt de prop situacions
terribles en diversos llocs, però la societat en general no sap quasi res per que els
mitjans no fan seguiment dels conflictes. Afegeix que “hi ha refugiats de primera i
refugiats de segona”, opinió compartida pel públic.
Un membre de CEAR PV, Jaume, comenta que els vols d’eixida d’Afganistan van
organitzar-se molt tard i que podien haver-se fet abans, que es coneixien els moviments
talibans. Per la seua experiència afirma que “els visats per arribar a Espanya es
concedixen amb criteris molts discrecionals” i que “hi ha corrupció a les embaixades”.
Ho han denunciat de diverses maneres al Parlament i al Senat i continuaran pressionant.
“Hem de prendre cartes en l’assumpte perquè hi ha venta de dones, matrimonis de
conveniència, crims d’honor… a l’Afganistan. No podem oblidar-nos del país ni de les
dones”.

Parwin recalca que la situació sanitària al país és terrible, hi ha molta dificultat per
accedir als tractaments mèdics. I que tampoc es pot oblidar que hi ha homes que son
assassinats quan recolzen les dones, que participen a les xarxes socials però no al carrer,
per por.

Per a concloure, Tehere va desitjar que les dones puguen estudiar i viure sense por, que
no haja guerres ni discriminació, i Parwin afegí que li dona força que hi haja gent
interessada en les seus vivències. La sensació general va ser que els bons desitjos per a
l’Afganistan es compleixen, quan més prompte millor.
En definitiva un col.loqui ric i fructífer que va fer participar a part del nombrós públic
que va assistir a aquesta projecció en el saló d’actes d’OctubreCCC.