Quan plou a Douala, l’aigua es desborda dels barrancs i s’estén pels carrers. La gent va a la seva, buscant qualsevol espai sec per poder posar-hi els peus. Mambar Pierrette, la nostra protagonista, buida amb resignació l’aigua que ha entrat a casa seva amb l’ajuda dels seus fills.

En arribar al seu taller de costura, situat en un barri marginal de la ciutat camerunesa, torna a començar el mateix calvari. L’inici del nou curs escolar és una època de molta feina per a la modista. Pierrette està esgotada, des de l’alba fins al vespre cus uniformes escolars. Però sempre treu temps per poder escoltar les preocupacions dels veïns i amics que passen per allà. No és que ella no tingui les seves pròpies preocupacions: és mare de tres fills i amb un marit que es nega a contribuir a la llar; mai té suficients diners, els seus clients sempre li regategen el preu i la reparació de l’antiga màquina de cosir li costa una fortuna. Però aquests són inconvenients menors comparats amb la desgràcia que li ocorre. Els seus dies són llargs i densos, l’expectació dels seus fills és gran, però, permetrà la pluja de Douala que Pierrette els ofereixi una bella tornada a l’escola?

En sentit estricte, Mambar Pierrette és un llargmetratge; això no obstant, la directora, Rosine Mbakam, que té experiència com a documentalista, filma la quotidianitat de Pierrette com si fos un document de la vida real. El fet que la majoria dels actors no siguin professionals i s’interpretin a ells mateixos reforça la sensació d’autenticitat. Aquest és un drama real.