Us agraïsc la possibilitat de parlar-vos d’un home de biografia apassionant i apassionada: José María Estivalis
Cabo, que escollí, entre altres, el pseudònim Armand Guerra quan es dedicà cinema, on fou un pioner destacat. Dividiré la meua exposició en tres parts.

En la primera, comentaré l’etapa anterior a les seues realitzacions cinematogràfiques, val a dir, quan encara era José Estivalis.
Després, parlaré de les primeres produccions del que es presentava com Armand Guerra.

Per últim, en una tercera part, comentaré els últims anys del nostre protagonista, que morí el 1939. Estalviaré les referències bibliogràfiques en suport de les meues afirmacions, que la persona interessada podrà trobar en la biografia que publicà la Diputació de València, en la col·lecció bocins, l’any 2022.

José Estivalis va nàixer a Llíria, el 4 de febrer del 1886. La seua mare, Vicenta, ja estava criant un germà cinc anys més gran, Vicente, mentre que el pare, Luis, treballava al camp. Després va nàixer una germana que morí prompte. La família es traslladà a València. Una història coneguda: els camperols que emigren a la ciutat, moguts per la necessitat o l’esperança. José Estivalis assistí a una escola pública, cantà en el cor de l’església de Sant Nicolau i després ingressà en un seminari, probablement el del carrer Trinitaris, que abandonà als 14 anys, segons va dir: anticlerical convençut. Entrà a treballar de tipògraf, que també fou l’ofici del seu germà.

Precisament en la primera pel·lícula que dirigí, Les misèries de l’agulla  interpretà un encarregat despòtic d’una impremta.

Els  tipògrafs eren una elit del Moviment Obrer, estaven alfabetitzats i sabien composar pamflets o diaris revolucionaris. Estivalis hi participà, integrant-se en un grup de teatre popular d’ideari anarquista i promovent diverses vagues, que el dugueren a la presó model de València. El novembre del 1906, la premsa arreplega el matrimoni d’un José Estivalis amb Irene Marín, del qual van nàixer dos fills, José i Irene, però no tinc clar si el contraent fou el nostre protagonista o un homònim. M’incline a pensar que fou ell, però que, per la persecució policial als anarquistes, per algun conflicte intern en el sindicalisme al·ludit anys després i/o per desavinences amb la seua suposada muller, posà terra per mig i marxà a Barcelona, on continuà amb el treball de tipògraf, l’afiliació anarquista (al grup Tramuntana, on militava també Salvador Seguí, el Noi del Sucre), la premsa obrera, el teatre popular, les vagues i les consegüents detencions.

El 1908 fugí de Barcelona i, passant probablement per Niça, arribà a París. Buscà treball de tipògraf i recalà a Ginebra, on s’integrà en el grup llibertari Germinal. A la ciutat suïssa estant, es desencadenà la cruel repressió de la Setmana
Tràgica del 1909, amb desenes de víctimes i el judici i execució de Ferrer i Guàrdia. Aleshores, el jove José Estivalis assumí la responsabilitat d’editar a Niça el periòdic anarquista Tierra y Libertad, en el qual trobem els seus primers escrits, de vegades amb el pseudònim Silavitse, el seu cognom al revés. Tornà a Ginebra on s’integrà en el grup del periòdic franco-italià Le Réveil anarchiste – Il Risveglio anarchico, promogut per Luigi Bertoni,  i col·laborà amb el periòdic anarquista cubà ¡Tierra!.

Aleshores prengué una decisió imprevisible: abandonà Ginebra i viatjà per Milà i l’Adriàtic fins al port d’Alexandria i El Caire, on s’integrà en petits grups anarquistes per promoure l’edició d’un periòdic trilingüe (francés, italià i àrab), anomenat L’Idea. Del qual tal vegada només aparegué el número de l’1 de Maig del 1911. Poc després abandona Egipte i s’embarcà cap al Pireo i el Mar Negre, per on remunta el Danubi, fins a Belgrad, on també s’uní als revolucionaris clandestins. Després, per les muntanyes, arribà a Salònica i, finalment regressà a la Península Ibèrica, on es trobà a principis del 1912. Viatjà novament a França i l’estiu del 1912 el tenim a les ciutats balneari de la desembocadura del Sena. Està a punt de nàixer Armand Guerra.

Encara que Estivalis sabia el valencià, el castellà, el francés i l’italià, i més endavant dominà l’alemany, i podia llegir anglés i rus, a més de tindre nocions de grec o àrab, era ben conscient que la diversitat lingüística representava un entrebanc important per a l’extensió del moviment revolucionari. Amb tot, a Europa i fins i tot a Egipte havia contemplat l’extensió del cinema de masses, encara mut, un prodigi que donava passes de gegant en la seua popularització. Precisament quan Estivalis es trobava a la desembocadura del Sena redactant les seues proclames, allà mateix, a la platja de la ciutat balneari de Deauville, tècnics de la casa Gaumont rodaren les primeres imatges en color. S’hi celebrà també un congrés de la Confédération Générale du Travail (CGT), on participà Yves Marie Bidamant, un bretó, dotze anys més gran que Estivalis, que portava una dècada militant intensament en el sindicalisme ferroviari, un altre dels sectors importants en el Moviment Obrer de l’època. Bidamant havia promogut vagues, havia estat detingut (conservem una fotografia d’una de les seus detencions) i mantenia unes relacions, diguem-ne, crítiques amb la CGT. Bidamant i Estivalis, que ja es presentava com Armand Guerra, rodaren un primer curtmetratge Un cri dans la jungle [Un crit dins la jungla], a la tardor del 1912, i aleshores es llançaren a un projecte més ambiciós: constituir una productora. Bidamant s’encarregà del suport sindical i Guerra dels aspectes artístics. Formaren com a càmera el sindicaliste Henri Sirolle i legalitzaren una cooperativa, anomenada Le Cinéma du Peuple, amb la forma d’una societat per accions, al temps que a Cuba es publicava la seua novel·la Stefánoff, que donava forma literària al periple
per Egipte i els Balcans.

Le Cinéma du Peuple, amb guions, direccions i actuacions d’Armand Guerra filmà la primera pel·lícula feminista de la història, Les misères de l’aiguille [Les misèries de l’agulla] que fou estrenada el gener del 1914 i popularitzà una jove de vint anys, Jeanne Roques, coneguda pel pseudònim de Musidora, i que aquell mateix any, potser per
l’èxit de la cinta d’Armand Guerra, signà contracte amb la casa Gaumont per actuar en un film per episodis, Les Vampires, on Musidora va interpretar Irma Vep (lletres de vampire), una obra que ha tingut moltes adaptacions, una de ben recent (HBO 2022) i que convertí la protagonista, que també realitzà films temps després, en pràcticament una musa artística. La cooperativa també realitzà en Le vieux docker [El vell estibador], sobre un home major acomiadat de la faena portuària (amb direcció i actuació de Guerra), alguns documentals, com ara Les Obsèques du citoyen Francis de Pressensé [Les exèquies del ciutadà Francis de Pressensé], que fou una filmació del seguici fúnebre d’aquest polític i periodista, fundador de la Lliga de Drets Humans, que va morir el 19 de gener de 1914.

                                                                                  Fotograma de La Comuna

De tots els projectes, destaca una història de la Comuna de París per episodis, de la qual es rodà el primer La Commune! Du 18 au 28 mars 1871 [La Comuna! Del 18 al 28 de març de 1871]. En aquest film, dirigit per Guerra, interpretà dos papers: Adolphe Thiers i el general Thomas. Es pot contemplar una versió de 22 minuts, restaurada per la Cinémathèque Française en 1995 que fa poc es projectava permanentment a una sala del Museu Reina Sofia de Madrid.

Al temps que Estivalis/Guerra rodava les seues primeres pel·lícules, el periòdic revolucionari ¡Tierra! de La Havana publicà per fascicles la seua novel·la Steffánoff, una col·lecció que finalitzà el 27 d’agost del 1914 i posteriorment la imprimí en edició separada.

Un mes abans d’aquella data, el 28 de juliol, l’atemptat contra l’arxiduc Francesc Ferran i la seua dona encetà la I Guerra Mundial. El nostre protagonista fou obligat a abandonar França, encara que pogué tornar el 1915 i continuà treballant a Suïssa de tipògraf. El 1917 tornà a Madrid per posar en marxa una productora, Cervantes Film, una empresa on José Estivalis fou administrador i Armand Guerra director artístic (!). S’hi realitzaren algunes pel·lícules interessants, com ara El crimen del bosque azul, on actuà el posteriorment cèlebre actor d’Utiel Enrique Rambal; Melagano y Manivela hacen películas, amb protagonistes de toreig bufo, un espectacle que precisament es nodria de personatges cinematogràfics com Charlot, o La maldición de la gitana, rodada al País Basc i València, que presentava innovacions com ara l’ús dels paisatges per mostrar les emocions dels personatges, incloent-hi filmar dins de la mar, o l’elaboració d’una partitura com a tema de la pel·lícula (muda), que composà Juan Martínez Abades, un artista que també col·laborà amb l’artista valenciana Rosita Rodrigo, de biografia també apassionant.

Potser pel fracàs de la productora, Estivalis/Guerra tornà a treballar de tipògraf a Suïssa i posteriorment, l’octubre del 1921, s’instal·là a Berlín per a treballar en la Universum Film Aktiengesellschaft, una societat coneguda per les sigles UFA, que pràcticament monopolitzà la producció alemanya durant la República de Weimar i, fins i tot, com va escriure el mateix Guerra el 70-80% de les pel·lícules que es projectaven a Espanya. Als estudis de la UFA, Guerra va fer de tot, des d’ajudant de direcció a actor, passant per traductor dels intertítols de les pel·lícules mudes.

En un article escrit per Armand Guerra amb el títol «L’industrie du film en Allemagne», que fou publicat precisament cap a l’abril del 1923 pel periòdic alemany Film-Kurier, que acceptava articles en francés i en espanyol, el nostre protagonista explicà la importància de la indústria cinematogràfica alemanya, tot afirmant que el 70% o el 80% dels films que es projectaven a Espanya eren d’origen germànic; les filmografies italiana o francesa, que havien produït els primers films de notorietat mundial, no podien competir amb l’alemanya.
Aquesta s’havia apropiat de temes de la història de França (com ara: Madame Dubarry, Danton, Marie Antoinette, Madame de Lavallière), però ho
havia fet, segons ell, amb errors i inexactituds. Què pretén Armand Guerra amb aquest advertiment? Potser rememorà el seu projecte no finalitzat de fer
una història de la Comuna de París o més bé més bé esperonar les produccions nacionals. En definitiva, es tractava de fer empreses cinematogràfiques i
rodar temes propis. I en aquest punt hem de fer esment de l’operador Willi Briesemann (de vegades esmentat com Brieseman), la persona que filmà la festa d’Alcoi l’abril del 1923, que compartia adreça a Berlín amb el nostre protagonista i probablement el doble treball per a la UFA i per a altres productores. Hem d’imaginar un panorama en el qual hi ha una gran productora estatal, però les persones que hi treballen no paren de promoure projectes al marge, freqüentment xicotetes empreses ubicades a Berlín que aconseguien rodar poques cintes, de les quals potser no s’ha conservat metratge, de les quals tenim notícia per les actes de la censura cinematogràfica.

El Registre Comercial de Berlín (edició 1928) arreplega la constitució precisament el 1923 de la companyia Germano-Iberia Filmgesellschaft m.b.H., una societat limitada, que formaren Willi i Otto Briesemann amb un capital d’un milió de marcs. Tal vegada siga una aportació a efectes de constituir
l’empresa. Un Otto Briesemann i un Carl Briesemann apareixen a les guies com argenters o joiers berlinesos, tal vegada de nissaga jueva. L’empresa cinematogràfica estava ubicada en la Goltzstraβe, 30, de Schöneberg, adreça que mantingué en la guia telefònica de Berlín del 1932 i on també consta Armand Guerra, però amb un número diferent.

És previsible que aquesta societat limitada, la Germano-Iberia Filmgesellschaft (GIF) es constituïra per a rodar la pel·lícula d’Alcoi sobre Moros
i Cristians o promoure altres produccions amb el suport de capital espanyol i suposadament d’empresaris com Miguel Payá. No he trobat referències a la Basta films que apareix als crèdits, però sospite una gènesi semblant. M’incline a pensar que Guerra envià Briesemann, però que no l’acompanyà, perquè a primers de maig el trobem a Berlín. Tal vegada l’acompanyaria el seu germà, Vicente Estivalis, i en tot cas els intertítols es podien haver afegit a
Berlín.

Les imatges conservades semblen estar orientades per un triple interés. En primer lloc, enregistrar la Festa, el que, com veurem tingué un cert
efecte en la pel·lícula posterior Moros y cristianos. En segon lloc, guanyar el favor de l’empresariat local, amb les imatges de modernes i automàtiques empreses. Però també, es percep la pretensió de filmar el moviment obrer. És summament significativa la seqüència en la qual darrere dels cartells del paper Bambú apareixen les obreres.

En cert sentit, aquest triple interés es trena en la següent visita de Briesemann a Espanya, el 1926, per a rodar Luis Candelas a les ordres d’Armand Guerra, projecte del qual parlaré més endavant. La premsa valenciana el presentà com:

«Willi Brieseman es la segunda vez que viene a España, de cuyo país es un entusiasta admirador y un conocedor concienzudo. La razón de su nueva visita es la continuidad en la labor común que viene realizando con su director [Armand Guerra] desde tiempo atrás.» (La Correspondencia de Valencia, 18/06/1926, p. 3).

Per la data de la notícia, és possible que Brisemann assistira també a la primera projecció de cinema sonor que promogué Guerra a València, el 2 de maig del 1926, o que arribara poc després.Per la seua presència a Berlín, Armand Guerra fou coneixedor del sistema d’enregistrament del so cinematogràfic que havien desenvolupat els enginyers danesos Axel C. G. Petersen i Arnold Poulsen. Amb el Sistema Petersen & Poulsen feien projeccions a Copenhaguen. A partir del 1925 decidiren negociar amb altres empreses europees la cessió de patents. Guerra es posà en contacte amb ells i preparà una projecció a Espanya de curtmetratges dels danesos, a fi de construir una empresa.Per a aquest esdeveniment, gravà a Berlín una presentació, hi realitzà una prova al teatre de la plaça Moritz. Posteriorment es traslladà a València, junt a Petersen, per fer la primera projecció d’un film sonor al nostre país

i animar una empresa mixta. L’esdeveniment se celebrà al cinema Lírico, abans Trianón, a València, el diumenge 2 de maig
del 1926. En sentit estricte, Guerra fou el primer director i actor que parlà en una pantalla del nostre país. Tanmateix, no aconseguí el seu objectiu empresarial. A continuació rodà Luis Candelas.

El 1926, Armand Guerra dirigí Luis Candelas o el bandido de Madrid, adaptant una història del periodista i polític socialista Tomás Álvarez Angulo, que també participà com a productor. El projecte s’havia anunciat en març de 1925, però el productor ocasional, Arturo Carballo, no pogué arreplegar els diners fins a la seua associació amb Leopoldo del Cerro, propietari del Cine Callao, que fou inaugurat amb aquella pel·lícula l’11 de desembre de 1926. Altres persones de la producció, com ara Mateo Notario, apareixen també vinculades amb la UFA per mitjà de Cinematografía Verdaguer, ubicada a Barcelona. Molt poc abans, a la fi d’octubre i principis de novembre, Thous participà en el Congrés Art i Cinematografia, que se celebrà a París, i viatjà a Berlín, on es trobà amb Armand Guerra i Willi Briesemann.

Associem Maximilià Thous a la lletra de l’Himne de l’Exposició Regional del 1909, que acabà convertint-se dècades després en l’Himne de la
Comunitat Valenciana. En realitat, aquella cançó fou un encàrrec que el promotor de l’esdeveniment, Tomás Trenor, va fer a Serrano
i Thous, que en aquella època eren més be dos bohemis que, junt a Vicente Lleó, freqüentaven el Teatre Eslava de Madrid. Lleó composà coetàniament La Corte del Faraón, que té el mateix aire sarsueler i d’exotisme oriental que el nostre Himne. Abans del 1920, Thous va filmar un documental
sobre Paco Sanz, un genial ventríloc valencià que aplicà la tècnica de les claus dels instruments musicals de vent a la manipulació de ninots. Els
dos realitzaren una de les primeres pel·lícules, si no la primera, on un ninot animat interactuava amb personatges humans.

El 1923, precisament el mateix any de la constitució de la societat de Briesemann i del documental d’Alcoi, Maximilià Thous va constituir Producciones Artísticas Cinematográficas Españolas (PACE), que es dedicà a l’adaptació a la pantalla de sarsueles en les quals havia participat el mateix Thous: La bruja (1923), La Dolores (1924), La alegría del batallón (1924), Nit d’albaes (1925) i Moros y Cristianos (1926), que no arribà a estrenar-se. Cap a la meitat de la dècada dels vint, Thous, que vivia a Barcelona, començà amb les seues produccions cinematogràfiques sobre cultura valenciana. Rodà Nit d’Albaes i La senyera de València (o Entrada de la senyera de València), on participà Willi Briesemann com a operador de càmera, suposadament enviat per Guerra.

Una anècdota d’aquesta època en la qual el lletrista frissaria els cinquanta anys, palesa com era un home estimat a casa nostra. El 1925, quan l’Himne de l’Exposició fou proclamat himne regional, Thous va rebre un homenatge per part de l’Associació de la Premsa. En el parlament que hi va
fer, digué que li agradaria morir a València. Això va donar origen al rumor que l’escriptor anava a suïcidar-se. En una ostentació d’eficiència, el
Negociat de Cementeris de l’Ajuntament de València el convocà urgentment. Un oficinista el va atendre i li digué que, seguint un acord de la Corporació,
havia de preguntar-li com volia el mausoleu que li construiria la institució.
Li mostrà uns projectes i li digué: “Elija el que más le plazca. ¿Le parece bien este con la alegoría de la pluma y las cuartillas?”.

La reivindicació de la cultura popular de Thous hagué de conciliar-se bé amb l’anarquisme de Guerra. Recordeu que es vivien els temps de la
dictadura de Primo de Rivera i que durant la primavera del 1927, en una reunió clandestina a casa de l’anarquista Aurora López, al barri de Patraix de València, es constituí la FAI, l’única gran organització política o sindical d’abast estatal fundada a casa nostra, precisament coincidint amb les execucions dels anarquista Sacco i Vanzetti.

III

Fins a la seua mort relativament primerenca, el 1939, la vida d’Armand Guerra fou una successió d’episodis que combinaren la seua genialitat amb l’infortuni. Ell va intuir de manera nítida que, després de la Crisi del 29, la salvació del cinema passava no només pel sonor, sinó també per les coproduccions entre diversos països amb diverses versions de la banda sonora. Així participà com a codirector i coguionista en El amor solfeando (o El profesor de mi mujer), estrenada el 1930 i que popularitzà Imperio Argentina a Alemanya. Després de la proclamació de la II República, continuà defensant el model cooperatiu i promogué una productora, «Hispano-Cineson S. A. Española de Industria Cinematográfica Parlante Sonora», citada com Hispano-Cineson, que adquirí terrenys a València per fer uns grans estudis. Guerra s’encarregà de buscar capital a Alemanya. Potser
sobrevalorà l’empresari Ernst Augspach i, sobretot, no se n’adonà o se n’assabentà tard que l’altre capitalista que portà a València, Johann Wilhelm Ther en realitat era un agent al servei de Joseph Goebbels, que poc després copia el projecte de Guerra, si bé des de posicions ideològiques contràries a les del nostre protagonista, i donà l’impuls nazi a la productora valenciana CIFESA, que lògicament fou adoptada després pel franquisme. De la relació entre Goebbels i Imperio Argentina se n’han fet fins i tot pel·lícules, que bandegen la història de Guerra. El seu projecte Hispano-Cineson fracassà i, en aquest període crític, Armand Guerra tornà al teatre, amb una adaptació de La xinxa de Vladímir Maiakovski. El més positiu d’aquell període fou el
matrimoni amb Isabel Anglada (16 anys més jove) l’any 1932 i el naixement el març del 1934 de Vicenta, filla de la parella.

La següent pel·lícula fou Carne de fieras, on Armand Guerra actuà, redactà el guió i s’encarregà de la direcció, és considerada una de les pel·lícules maldites del cinema espanyol. El film fou produït per Arturo Carballo, un empresari d’exhibició cinematogràfica que havia impulsat alguns films, com ara Frivolinas (1927), un pel·lícula amb números de revista muts (!), protagonitzada per la valenciana, ja esmentada, Rosita Rodrigo. Carne de fieras comptava amb pocs actors professionals, la vedet Tina de Jarque, també valenciana, i una parella de domadors de lleons francesos, que Armand Guerra incorporà pel seu èxit a Madrid i les afinitats amb l’anarquisme: monsieur Marck i Marlène Grey, que entrava sense roba a la gàbia de les feres i
protagonitzà el primer nu del cinema espanyol. El final rodatge de la pel·lícula coincidí amb la insurrecció militar de juliol del 1936, per la
qual cosa no pogué muntar-se, Tina de Jarque desaparegué poc després (víctima d’un robatori i de l’amagament del cadàver) i, fins i tot, es comentà que la domadora havia mort devorada pels lleons (el que no he pogut confirmar). La circumstància excepcional que es conservara el metratge (amb la filmació de les claquetes) en el Fons Raul Tartaj, que fou adquirit en 1991 per la Filmoteca de Saragossa, permeté un remuntatge del film cinquanta-cinc anys després, a cura de Ferran Alberich, amb partitura musical de Pedro Navarrete. Aquesta versió fou presentada en 1992.

                                                                                     Fotograma de Carne de fieras

Pocs dies després del colp d’Estat de Franco i els altres generals, Armand Guerra i el seu equip cinematogràfic marxaren a les trinxeres per rodar el que considerava un film
èpic, protagonitzat pel poble que defensava la República. No era una recreació de la Comuna, com havia fet vint-i-dos anys abans, sinó el Moviment
Obrer en acció, protagonitzant la Revolució que somiava l’anarquisme. Per raons incomprensibles, la CNT renuncià a muntar el material filmat i es concentrà en curtmetratges propagandístics. Guerra, que narrà aquell rodatge en el llibre A través de la metralla, havia unit el seu destí no només a la II República sinó també a l’anarquisme i patí en carn pròpia els enfrontaments entre comunistes i anarcosindicalistes. Fou empresonat a Barcelona durant més de cent dies pel Servei d’Intel·ligència Militar, controlat pels comunistes, i, alliberat sense càrrecs però molt afectat en la salut, encara continuà bastint projectes cinematogràfics de propaganda antifeixista. Amb la caiguda de Catalunya l’hivern del 1939 marxà a l’exili amb la seua família. El divendres 10 de març, un dia de fred a París, amb núvols grisos com el futur
immediat d’Europa, caigué mort a una estació de metro, víctima d’un aneurisma. Tenia 53 anys.

Per l’entrada a França de l’exércit de Hitler, la viuda se’n va desfer de l’arxiu escrit d’Armand Guerra. Pels conflictes bèl·lics, es va perdre bona part de la seua producció fílmica. Com hem comentat, podem veure fragments rodats per a Le Cinéma du Peuple, alguns dels curtmetratges sonors exhibits a València o Carne de fieras,
i també el documental sobre la festa d’Alcoi, per l’atzar de les circumstàncies, la tasca de les filmoteques o de particulars, amb un treball quasi arqueològic, de resultat no sempre exitós. Per exemple, el seu projecte Tres almas al desnudo (1929) ha de correspondre amb el metratge conservat de Drei Seelen, ein Gedanke [Tres ànimes, un pensament] film del qual hem conservat només 32 metres de pel·lícula. Ben segur que la recerca sobre Estivalis/Guerra proporcionarà nous fruits en el futur.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Armand Guerra, el gran cineasta compromés de Llíria uv.es/fjhernan/AG_Lliria.htm

*Professor jubilat del Departament de Sociologia i Antropologia social de la Universitat de València.

** Els enllaços estan actualitzats a aquesta data. Potser que posteriorment no funcionen.