Escrivint Hawa: Crònica del col·loqui Cineclub Acció Documental + dimecres 13/05/26

Us deixem la crònica de la sessió del CineClub, sobre ESCRIVINT HAWA que vam anunciar en:

https://acicom.org/escrivint-hawa-en-cineclub-accio-documental-13-05-2026-18h-ccc-octubre/

.

     

Veus de l’exili a València: el colpidor debat sobre l’Afganistan que va commoure el CCC Octubre

.

El dimecres passat, 13 de maig, el saló d’actes del CCC Octubre de València es va transformar en un espai on el cinema va deixar de ser pur entretenimentper a convertir-se en un mirall polític, social i, sobretot, humà. Baix l’organització d’ACICOM i ACPV, en col·laboració amb DocsBarcelona, el Cineclub Acció Documental+ va acollir la projecció d’Escrivint Hawa (WritingHawa), un colpidor i lluminós documental dirigit per Najiba Noori i Rasul Noori. La història narra la lluita de tres generacions de dones afganeses, encapçalades per Hawa, mare de la directora, per l’alfabetització i l’autonomiaenfront del retorn del règim talibà, un punt de partida que va donar pas a un col·loqui posterior carregat de sensibilitat, anàlisi crítica i testimonis en primera persona que van commoure els assistents.

 

L’encarregat d’obrir la jornada i guiar la presentació cinematogràfica va ser el crític i cineclubista Vicent Lleó Medina, qui va oferir una reflexió profunda sobre la naturalesa del gènere. Lleó va trencar el tòpic que els documentals mostrenuna realitat transparent i neutra, recordant que darrere de cada obra hi ha un guió, una tria de plans i un llenguatge triat per l’autora. Va destacar la titànicatasca de producció, condensant cinc anys de rodatge càmera en en vora 84 minuts de metratge, gràcies a un intens treball de muntatge solidari entre la directora i la muntadora iraniana Salar.

El crític va explicar que el gran mèrit d’aquesta obra és com barreja diferentsestils: des de la part més descriptiva i observacional, on la càmera capta escenes quotidianes sense intervindre, fins al format participatiu, on la directora s’involucra en el relat. També conviuen la denúncia explícita al masclismeestructural i la barbàrie talibana amb moments poètics i respiratoris recolzatsper la subtil música del compositor iranià Asisi. Segons Lleó, la història se sustenta en quatre pilars: la determinació personal d’Hawa per aprendre a escriure, que esdevé una decisió política; la figura de la seua néta com a símbol del futur incert del país; l’ús de la televisió com a finestra per a veurel’avanç dels talibans des de l’interior de la llar; i el propi exili de la directora, que transforma un relat domèstic en una crònica universal.

La presentació del col·loqui va ser a càrrec de Francesc Jesus Hernández Dobón, soci d’ACICOM, qui va fer una reflexió entorn de la pel·lícula, ressaltant el valor i la importància de tractar temes d’aquest àmbit. Va introduir el debat plantejant conceptes com les dificultats de les dones i la necessitat de posar en valor la situació que viuen en la seua lluita contra el règim talibà. A més a més, recalca l’importància que les seues històries tinguen veu, sobretot, si la història és contada a través de la visió d’una dona afgana i que ha viscut la lluita pels seus drets.

La sociòloga Marcela Jabbaz Churba, directora de l’Institut Universitarid’Estudis de les Dones de la Universitat de València, va agafar el relleuaportant una necessària visió de gènere. Jabbaz va convidar el públic a desmuntar prejudicis culturals i a assenyalar el vertader problema: el que destrueix els drets de les dones no és la cultura ni la religió, és la dictadura. Per a il·lustrar-ho, va traçar un paral·lelisme universal com les pèrdues de llibertatpatides durant el franquisme o les dictadures militars.

A més, va ressaltar que gran part del documental mostra una societat pre-talibana en procés de modernització, on s’aprecien xarxes d’aliança i confiançaeconòmica entre dones fora de l’àmbit domèstic, així com gestos de rebel·liaquotidiana vinculats al cos, com pintar-se els llavis o anar sense vel. Un alter detall clau que va destacar Jabbaz va ser la coresponsabilitat familiar, ja que els fills varons assumeixen les tasques de la llar no remunerades per a permetre que la mare puga estudiar, evidenciant que l’autonomia femenina requereix una redistribució de les cures. També va analitzar el paper del patriarca que, tot i patir demència senil i mostrar-se alié als canvis, manté un lloc central a través del xantatge i el victimisme.

El moment més emotiu de la vesprada va arribar amb les veus de les persones que han patit aquesta realitat en la seua pròpia pell. Nilofar Sarwary, una periodista de Kabul que va arribar a València fa uns mesos gràcies al programa de protecció de persones en risc d’Amnistia Internacional, va llegir un text sobre la seua persecució. Va relatar com, després de 2021, va decidir quedar-se a l’Afganistan treballant en ràdio i televisió, però l’assetjament va anar creixentfins a rebre cartes oficials d’amenaces de la Direcció General d’Intel·ligènciaTalibana i de la policia de Kabul, on l’advertien de futures detencions i danysfísics si no abandonava la seua faena. El perill va colpejar també al seu marit, periodista i càmera, qui va ser detingut i interrogat durant dos dies, a més de patir la destrucció del seu equip. Sense cap lloc segur on amagar-se, el generde 2025 van haver de creuar la frontera cap a l’Iran per a salvar la vida.

Per la seua banda, Parwin Dawari, estudiant de quart de periodisme a la Universitat de València i refugiada afgana des de fa quasi cinc anys, va commoure la sala en reconéixer que el documental havia obert de colp les ferides de la seua ànima, recordant el dia que va haver de fugir del seu país amb una motxilla, una llibreta i el seu llibre preferit. Parwin, que està a punt de llicenciar-se, va confessar la profunda desesperació i la crisis vocacional que pateix en veure que la història de l’Afganistan sembla avançar un pas i retrocedir-ne deu.

La futura periodista va llançar una dura advertència sociològica sobre l’apartheid educatiu que pateix el seu país, l’únic del món on les dones tenenprohibit estudiar. Va explicar que el gran perill de prolongar aquesta situació ésque la repressió acabe convertint-se en un costum i que les famílies s’hiadapten, la qual cosa farà que, si algun dia canvia el sistema, coste generacions senceres revertir aquesta cultura patriarcal que esborra les dones de la societat. Finalment, Parwin va voler fer una puntualització identitàriaimportant: les protagonistes del film pertanyen a l’ètnia hazara, la tercera població de l’Afganistan, durament perseguida però resilient, i parlen en hazaraguí, una variant lingüística del persa amb un accent molt propi que esdevé una forma de resistència cultural.

Entre llàgrimes i aplaudiments, la jornada al CCC Octubre va demostrar la importància de defensar els cineclubs com a trinxeres de debat i consciènciasocial. El cas d’Hawa, un nom que evoca a Eva i a totes les dones, va deixarclar que el cinema documental té la força de trencar la pantalla i recordar-nos que, en ple segle XXI, el simple fet d’aprendre a escriure el teu nom pot ser un dels actes polítics més perillosos i revolucionaris del món.


EL DISCURS DE NILOFAR SARWARY

En aquesta ocasió, i degut a l’impactant relat descrit, adjuntem el discurs íntegre de Nilofar Sarwary, una de les panelistes. Per tant, d’explicar bé el seu testimoni, ja que encara té alguna dificultat amb el castellà, Nilofar es va preparar un escrit on relatava la seua història fins a arribar a València, un relat que ens va commoure a la vegada que va aportar una visió realista de la experiència que poden sofrir les dones dissidents amb el règim talibà d’Afganistan.

Me llamo Nilofar, soy de Kabul y tengo 28 años.

Cuando los talibanes tomaron el poder en 2021, como periodista y mujer activa en la defensa de los derechos humanos, y más concretamente de los derechos de las mujeres, en Afganistán, formaba parte de los grupos sociales perseguidos por los talibanes.

Como sabéis, después de que los talibanes tomaran el poder en 2021, además de la violencia generalizada y las violaciones de los derechos humanos, los periodistas y activistas, como yo, hemos sido objeto de amenazas, incluyendo redadas en nuestros hogares, asesinatos por venganza, detenciones y secuestros.

Seguí trabajando, como periodista. Sin embargo, decidí quedarme en Afganistán y continuar mi trabajo como periodista para Shamshad Radio & Television Network y activista de derechos humanos, en particular con Hope For Afghan Women, una organización suiza hasta 2025 . Me mantuve comprometida con el periodismo independiente y la defensa de los derechos humanos, e incluso participé en una formación de una semana de duración de la BBC a finales de 2024.

Fue en este contexto cuando recibí por primera vez amenazas directas formales por escrito.

A partir de 2022, recibí llamadas amenazantes para que dejara mi trabajo como periodista y activista de derechos humanos.

Además, los vídeos de YouTube de mis programas de televisión comenzaron a recibir comentarios amenazantes, acusándome de cometer delitos en contra de los talibanes.

Luego, el 27 de diciembre de 2023, una persona desconocida llamó por teléfono a mi empleador para decirle que debía dejar mis actividades. Después, el 29 de diciembre de 2023, llegó a mi domicilio una carta de la Dirección General de Inteligencia de los talibanes en la que se me advertía que cesara en mis actividades; El 7 de enero de 2025, se entregó otra carta, esta vez de la Policía de Kabul que iba más allá de advertirme que dejara mi trabajo; me amenazaba con la detención y daños físicos y fui convocada por la agencia de inteligencia talibán. En ese momento, ya no podíapermanecer en Afganistán. No había ningún lugar seguro en Afganistán al que pudiera ir.

El 20 de enero de 2025, con mi marido Bahram cruzamos la frontera conIrán en busca de seguridad.

Mi marido, que huyó de Afganistán conmigo, también corría riesgos por su trabajo como periodista. Aunque estos riesgos al principio no supusieran una amenaza inmediata para él, si se hubiera quedado en Afganistán, su relación conmigo le habría puesto inevitablemente en peligro directo también.

Era periodista y cámara de la agencia de noticias OME. A principios de enero de 2025, los talibanes lo pararon y rompieron su cámara, lo detuvieron durante dos días por la fuerza e interrogaron sobre su actividad profesional. También irrumpieron en nuestra casa buscando pruebas para justificar la detención de mi marido.

Tras la muerte de mi padre en 2020, mi familia — mi hermana, mi hermano y mi madre— pasó a depender completamente de mí como único sustento, tanto económico como emocional, ya que soy la hija mayor de la familia.Seguimos viviendo juntos incluso después de que me casara en diciembre de 2024, durante los últimos días antes de nuestra huida de Afganistán.

Los talibanes ya tenían información sobre los tres miembros de mi familia.Por lo tanto, después de que yo huyera de Afganistán con mi marido, tuvieron que abandonar la provincia de Kabul y trasladarse a la provincia de Parwan, donde se quedaron con la familia del tío de mi marido para evitar el riesgo de ser detenidos o sufrir violencia.

Mi madre lleva varios años sufriendo episodios graves similares a un estado de shock, durante los cuales se queda paralizada y es incapaz de moverse. Ultimamente ha empeorado, lo que me preocupa aún más.Actualmente, apenas puedo mantener el contacto con ellos, ya que viven en una zona rural y no tienen acceso regular a un teléfono.

El 20 de enero de 2025, mi marido y yo huimos a Irán. No pudimos obtener ningún estatus legal allí y seguimos enfrentándonos a riesgos para nuestras vidas y nuestra integridad física, tanto por el riesgo constante de devolución como por la presencia de agentes talibanes en Irán, que buscaban a gente como yo.

Esta amenaza se intensificó durante los bombardeos, durante los cuales la familia afgana con la que habíamos estado alojados abandonó Irán. Nos quedamos totalmente desamparados.

Como nos vimos obligados a abandonar su apartamento y escondernos en otro lugar, nos detuvo la policía y posteriormente nos deportó a Afganistán en la mañana del 28 de junio.

Debido al riesgo de detención, tortura o peor, volvimos a huir inmediatamente, esta vez a Pakistán. Viajamos en coche y cruzamos la[frontera internacional de Torkham]. Debido a la urgencia no pudimossolicitar un visado paquistaní. Por lo tanto cruzamos la frontera conPakistán de forma irregular.

La llegada a Pakistán fue muy difícil, había riesgo tanto para la integridad física como para mi vida tanto por el riesgo constante de devolución como por la presencia de agentes talibanes en Pakistán que buscaban activamente a fugitivos como yo, igual que pasa en Irán.

Debido a mis actividades pasadas en Afganistán, corría un riesgo especial, sobre todo porque anteriormente había recibido amenazas directas y específicas de los talibanes en las que se me mencionaba personalmente.

Además, mi colaboración anterior con organizaciones occidentales, incluidas asociaciones suizas, aumentó aún más mi vulnerabilidad, ya que dicha cooperación se consideraba contraria a la interpretación estricta delas normas islámicas promovida por los talibanes y otros grupos extremistas tanto en Afganistán como en Pakistán. Este riesgo se vio agravado por mi participación directa en proyectos destinados a empoderar a las mujeres y promover sus derechos y libertades.

Hay que decir que activistas anti talibanes fuera de Afganistán han relatado intentos de los talibanes de secuestrarlos en países vecinos y devolverlos aAfganistán.

Nuestra situación en Pakistán también significaba que no podíamos recurrir a las fuerzas del orden locales para obtener protección, ya que hacerlo nos habría expuesto a una inmediata devolución a Afganistán ya que estábamos “ilegales”.

Además, como no pudimos establecernos legalmente en Islamabad ni en ningún otro lugar de Pakistán, estábamos prácticamente en la indigencia, sin medios siquiera para cubrir necesidades básicas.

Finalmente a mitad de año, desde Islamabad contactamos con AmnistíaInternacional quien nos ayudó y facilitó nuestra llegada a España a finales de diciembre del 2025.

Actualmente estamos acogidos al programa de protección de personas en riesgo de Amnistía Internacional en Valencia y solicitamos el asilo para quedarnos aquí.

 

Per veure el reportatge fotogràfic complet (punxa damunt)

20260513 ESCRIVINT HAWA Cineclub ACICOM CCC OCTUBRE

.

PROPERA SESSIÓ EL DIMECRES 10/06/2026
«GEN_»
AL CCC OCTUBRE (C/SANT FERRAN, 12, VALÈNCIA)

 

 

Formulari d’inscripció a la sessió del 10/06/2026