Bajo las banderas, el sol: Crònica del col·loqui Cineclub Acció Documental + dimecres 08/04/26
Us deixem la crònica de la sessió del Cine Club, sobre BAJO LAS BANDERAS, EL SOL que vam anunciar en:
https://acicom.org/bajo-las-banderas-el-sol-en-cineclub-accio-documental-08-04-2026-18h-ccc-octubre/
Paraguai davant la seua memòria prohibida: el cinema com a eina de veritat
El CCC Octubre de València va acollir el dimecres 8 d’abril la projecció de “Bajo las banderas, el sol”, un documental que trenca dècades de silenci sobre la dictadura d’Alfredo Stroessner a través d’imatges inèdites i testimonis de resistència.
El Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es va convertir el passat dimecres 8 d’abril en l’escenari d’una necessària dissecció històrica durant la projecció del documental Bajo las banderas, el sol. L’obra del realitzador paraguaià Juanjo Pereira no és només una peça audiovisual, sinó un acte d’arqueologia política que busca rescatar el país d’un aïllament informatiu que ha durat dècades. Organitzat per ACICOM i ACPV, sota la moderació de Jose Ignacio Pastor, l’esdeveniment va aconseguir connectar les cicatrius de la dictadura d’Alfredo Stroessner amb la realitat d’una audiència valenciana que, entre el públic i la taula de debat, va trobar paral·lelismes inevitables amb la seua pròpia història i la necessitat de justícia universal.
La imatge com a arma d’engany i revelació
El periodista Jaime Millás va iniciar la sessió desgranant la complexitat tècnica i ètica de la proposta de Pereira. El documental se sosté sobre un doble discurs visual: d’una banda, utilitza la propaganda oficial que el règim de Stroessner va fabricar per a projectar una imatge de pau i progrés al món; de l’altra, rescata arxius inèdits trobats a l’estranger que revelen la cara oculta de la repressió. Aquesta contraposició permet a l’espectador entendre com es construeix una mentida d’Estat mentre, en l’ombra, el règim es convertia en un pilar fonamental de l’Operació Còndor. Millás va recordar que Stroessner, líder del Partit Colorado, va utilitzar les institucions democràtiques per a aniquilar-les des de dins, una tàctica que recorda situacions passades i presents en les quals el feixisme s’apropia de les urnes per a silenciar la dissidència.
La llengua guaraní: entre l’instrumentalisme i el càstig
Un dels moments més intensos del col·loqui posterior va arribar amb la intervenció de Sandra López. Des de la seua experiència en l’àmbit educatiu, Sandra va desgranar la perversa paradoxa de l’idioma guaraní durant el Stronato. Mentre el dictador utilitzava l’idioma per a connectar emocionalment amb la pagesia i les comunitats indígenes amb fins populistes, a la capital, Asunción, la llengua era perseguida i estigmatitzada. Sandra va compartir el testimoniatge de la seua pròpia mare, qui encara hui segueix en procés d’aprenentatge del guaraní perquè en la seua infància era una llengua prohibida a les escoles sota pena de càstigs físics. Aquesta herència del trauma lingüístic, on el guaraní era titllat de llengua de pobres mentre el dictador l’usava en els seus discursos per a manipular el poble, va evidenciar que la repressió no sols va ser física, sinó també cultural i identitària.
Geopolítica del terror i el laboratori llatinoamericà
La politòloga Ángela Pedraza va ampliar el foc cap al context continental, recordant que Paraguai no va ser una excepció, sinó un node central de l’Escola de les Amèriques, on es van formar militars llatinoamericans sota la influència directa dels interessos dels Estats Units durant la Guerra Freda. Pedraza va assenyalar com Llatinoamèrica va funcionar com un laboratori per a implementar polítiques de control social i econòmic, sovint mitjançant l’ús sistemàtic de la tortura. També va destacar una veta d’esperança històrica: la Teologia de l’Alliberament. Davant d’una jerarquia eclesiàstica que desfilava al costat del dictador amb estètiques purament feixistes, van sorgir les comunitats eclesials de base que van teixir xarxes de solidaritat des de baix, un moviment que va tindre en la figura de Fernando Lugo un referent d’aquest intent de canvi social des de la base cristiana.
El mite del progrés i l’herència del desenvolupisme
Carlos Montenegro, president de l’Associació Hispanos Sin Fronteras (https://hispanosvalencia.org/) va aportar una visió crítica sobre el creixement econòmic sota la dictadura, centrant-se en la unió dels pobles i la llibertat d’expressió. Es va debatre extensament sobre les grans infraestructures, com la represa d’Itaipú o les rutes del Transchaco, que sovint s’utilitzen per a blanquejar el llegat de Stroessner. Els ponents van coincidir que aquest progrés material es va construir a costa d’un deute extern asfixiant, el desplaçament de comunitats indígenes i un desastre mediambiental sense precedents, tot sota el control de capital estranger. Aquest model de legitimació a través de l’asfalt va ser comparat pel públic amb el desenvolupisme del franquisme a Espanya i la seua famosa època dels pantans, subratllant que el creixement econòmic mai pot justificar la pèrdua de llibertats fonamentals i la censura ferotge de la premsa.
L’efecte Voldemort i la justícia pendent
El debat es va tancar amb una reflexió inquietant sobre el present: l’absència d’una memòria democràtica real al Paraguai. Una jove del públic, la família de la qual va viure el sagnant colp d’estat de 1989 que va derrocar Stroessner, va descriure la figura del dictador com un Voldemort, algú a qui no s’esmenta a les escoles i el llegat del qual roman com un tabú fosc. El seu oncle, que va ser guardaespatlles d’Andrés Rodríguez, encara porta la cicatriu d’un tret a la mandíbula d’aquella nit de massacre, una prova física que la transició no va ser tan pacífica com narra el relat oficial. Aquesta falta d’educació històrica, amb figures com el porter Chilavert eren insultades per parlar guaraní, és el que permet que la nostàlgia autoritària torne a brollar.
Per veure el reportatge fotogràfic complet (punxa damunt)
PROPERA SESSIÓ EL DIMECRES 13/05/2026
“ESCRIVINT HAWA”
AL CCC OCTUBRE (C/SANT FERRAN, 12, VALÈNCIA)
