Obrint horitzons: Crònica del col·loqui Cineclub Acció Documental + dimecres 11/03/26
Us deixem la crònica de la sessió del Cine Club, sobre OBRINT HORITZONTS que vam anunciar en:
https://acicom.org/obrint-horitzons-en-cineclub-accio-documental-11-03-2026-18h-ccc-octubre/
El Cineclub Acció Documental + d’ACICOM projecta “Obrint Horitzons”, un cru i esperançador retrat de la resistència iraniana
El saló d’actes de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània es va convertir el passat dimecres 11 de març en un vibrant pont de solidaritat entre València i l’Iran. La projecció del documental “Obrint Horitzons“ (Sara Khaki i Mohammadreza Eyni, 2025) no va ser només una cita cinematogràfica d’alt nivell; va ser un exercici necessari d’anàlisi política, social i humana sobre els mandats patriarcals, la religió i la lluita incansable per l’autonomia personal.
A l’inici de la sessió i prèviament a la projecció de l’audiovisual, vàrem comptar amb la presència de Vicent León, col·laborador fix en la secció de cinema a la revista Saó i membre d’Amics de la Nau Gran. Per primera vegada va participar en el nostre cineclub, introduint la sessió i aportant una visió tècnica al debat, ampliant els diferents aspectes sobre els quals poder reflexionar. Dins de la seua intervenció es va destacar la riquesa visual de la pel·lícula, a més a més de reflexionar d’acord amb la figura dels diferents actors i actrius. Per altra banda, Vicent va destacar diferents plas cinematogràfics, introduint moments de la pel·lícula que li van cridar l’atenció i fent reflexions més especialitzades, especificant aspectes molt destacats de l’estil dels directors, i en general, en torn a característiques pròpies del cinema realitzat a l’Iran.
Posteriorment, Jose Ignacio Pastor, president d’ACICOM, va obrir el col·loqui situant la pel·lícula com una peça clau per a entendre els valors del moviment “Dona, Vida, Llibertat”. Pastor va presentar dues figures referencials de l’activisme valencià: Càndida Barroso, de la Coordinadora Feminista, i l’advocada Herminia Royo. En la seua introducció, Pastor va destacar la complexitat que envolta la igualtat en contextos teocràtics, especialment pel que fa al matrimoni i la vulnerabilitat de les dones amb fills en processos de separació. Tot i això, va llançar un missatge de “paciència estratègica”, subratllant que, encara que l’evolució social siga lenta, la pel·lícula ofereix una escletxa d’esperança. També va convidar a la reflexió crítica sobre la nostra pròpia mirada cap a Orient, demanant evitar l’estereotip de “salvatges” i assenyalant contradiccions del sistema iranià, com la seua singular (i tramposa) política sobre el canvi de sexe per a encaixar l’homosexualitat dins de la norma legal.
La ocupació de l’espai: Entre el “mal cos” i el poder rural
La intervenció de Càndida Barroso va calar fons en l’auditori. Amb la sinceritat que caracteritza la seua trajectòria com a pionera en la Policia Local, va confessar que el documental li va deixar “mal cos”. Per a Barroso, la cinta retrata amb una duresa descarnada el “calvari” d’una dona que decideix trencar amb els cànons i s’ha d’enfrontar a un mur invisible però sòlid format per jutges, metges i la seua pròpia família. “Els mandats religiosos s’emmascaren sovint com a costum o cultura per a perpetuar l’opressió”, va denunciar, recordant el sacrifici de Mahsa Amini en 2022 com el detonant d’una protesta global simbòlica: el tall de cabells de les dones.
Malgrat la duresa, Barroso va voler rescatar la potència política de les dones rurals. Va destacar com la protagonista, Sara Shahverdi, utilitza la seua posició com a llevadora —algú que coneix les entranyes i les necessitats de la seua comunitat— per a mobilitzar el vot femení a canvi de serveis bàsics com el gas o les comunicacions. Va ser una lliçó de “feminisme pràctic”. No obstant això, Càndida va tancar amb una advertència sobre la geopolítica: “La tranquil·litat en aquestes societats només existeix mentre les dones obeeixen; en el moment en què decideixen plantar cara, el sistema reacciona amb tota la seua violència”.
Un cant a l’esperança i la memòria de la traïció
Per la seua banda, Herminia Royo va oferir un contrapunt analític i esperançador, basant-se en la seua vasta experiència jurídica i en la defensa de les dones separades al País Valencià. Per a Royo, la imatge de la dona tallant un mur amb una serra circular és la metàfora perfecta de la lluita feminista: “Cap dret se’ns ha concedit gratuïtament; des del divorci fins al vot, tots els hem hagut d’arrencar lluitant”.
Royo va aportar un matís crucial sobre la formació de les dones a l’Iran, assenyalant que, malgrat les lleis segregacionistes, existeix una alta alfabetització i moltes estan més formades que els homes, encara que després es vegen obligades a demanar autorització masculina per a viatjar o treballar. Amb un gest carregat de memòria, va recordar un butlletí de 1979 del Moviment Democràtic de Dones de València, il·lustrant com les dones iranianes que van ser punta de llança en la revolució contra el Shah van ser posteriorment traïdes pel règim teocràtic, que els va imposar el vel com a símbol de retrocés.
El públic pren la paraula: Geopolítica i murs professionals
El col·loqui va arribar al seu punt àlgid quan l’audiència va prendre el micròfon, demostrant que el Cineclub és un espai de pensament viu. Una de les assistents va llançar una aguda observació crítica sobre el paper de les potències occidentals: “Si els EUA ni tan sols han sigut capaços de ratificar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, difícilment podem esperar que actuen amb vertadera ètica pels drets de les dones en altres països”.
El debat va aterrar en la realitat professional amb el testimoni d’un assistent que va compartir la història d’una companya psicòloga a l’Iran. El seu relat va servir per a il·lustrar com el sistema no sols oprimeix mitjançant la llei, sinó mitjançant el bloqueig sistemàtic de la vida laboral: a aquesta professional, a causa de la seua postura política i la seua defensa dels drets, el règim li va impedir exercir la seua carrera, convertint la seua formació i la seua vocació en una arma contra ella mateixa. Va ser un recordatori “fort” que, a l’Iran, treballar amb llibertat és també un acte de resistència.
La veu del públic: educació, política i cultura
El torn d’intervencions del públic va ampliar el focus del debat i va aportar experiències concretes.
Es va parlar de mediació escolar, insistint que el respecte i la gestió dialogada dels conflictes han de treballar-se des de l’educació perquè les noves generacions els integren de manera natural.
També va intervindre l’exalcalde de Xirivella, Montaner, qui va compartir les dificultats viscudes durant protestes en plens municipals. Va reconéixer que, en més d’una ocasió, hauria preferit comptar amb una unitat de diàleg abans que recórrer a desallotjaments forçosos.
Des de l’àmbit cultural, es va recomanar la sèrie de ficció La línia blava (ThinBlue Line) com a complement al documental, per la seua capacitat per a retratar els dilemes morals i la complexitat del treball policial en entorns multiculturals com Malmö.
Conclusió
L’acte va concloure amb una reflexió sobre la lentitud dels canvis socials, citant com a referent d’objecció i consciència local figures com Pepe Beunza. Entre el rugit de la moto de Sara Shahverdi i els testimonis de les ponents i el públic, va quedar una idea flotant a l’Octubre: el feminisme és una serra que, encara que tarde, acaba travessant la roca. Com diu la protagonista del documental, a vegades “els petits canvis són suficients” per a començar a veure un nou horitzó.
Per veure el reportatge fotogràfic complet (punxa damunt)
https://flic.kr/s/aHBqjCNza3
PROPERA SESSIÓ EL DIMECRES 08/04/2026
BAJO LAS BANDERAS EL SOL
AL CCC OCTUBRE (C/SANT FERRAN, 12, VALÈNCIA)
