Les 2 censures de Francesc Jarque

El divendres vaig assistir a la inauguració d’aquesta austera i potent exposició feta possible gràcies al treball i empenta permanent de l’amic Mateo Gamón. Hem va colpejar la realitat que contemplava, puix no es tractava de censures antigues i empolsades, sinó d’un llarg recorregut de censures i atacs a la llibertat d’expresió d’un fotògraf, un fotògrag inconmensurable com Francesc Jarque, que al llarg de tants anys ha fet de cronista gràfic de la realitat valenciana, també d’aquesta manera, patint la censura inexplicable en una societat democràtica.

Paga la pena anar a vore les fotos meravelloses i tindre present que la lluita continua, que les censures han aplegat també al SXXI, que no van desparèixer amb el dictador que continuen existint i sembla que especialment afecten a la imatge gràfica i visual que no poden acallar, siga política, sexe, religió o qualsevol altra versió que incomode al poder, al poder d’aquell que por reprimir o exigir la retirada d’una obra d’art.

No et pots perdre una visita a la sala Gestalguinos.

Jose Ignacio Pastor

President ACICOM

Adjunte el suggerent text de Ricard Pérez Casado que serveix d’introducció a l’exposició

N’hi ha més d’una, de censura. Hi ha la brutal i obscena que ens conta la història fins i tot la més recent, que pot semblar com oblidada. I hi ha la subtil i invisible que ens denuncien els fets d’ara mateix.

D’això tracten les fotografies de Jarque de les que se’n fa exposició pública a Gestalguinos.

Francesc Jarque farà els setanta anys enguany. De vida. I més de cinquanta al servei d’una societat i d’un país. El seu i nostre.

Amb la particularitat de tindre tres ulls, els dos de la vida i el de la feina, la càmera fotogràfica. Nèixer i sobreviure als anys quarantes del passat segle sembla com a poc, difícil. I fer de notari de tantes circumstàncies com ens han passat, un miracle malgrat ser agnòstics.

A una dictadura, i la franquista ho era per si algú ho ha oblidat, hi ha la censura: qui no diu, fa, i reflexa el que el dictador i els seus esbirros manen: ni aigua. I si s’atreveix de paraula, obra o fotografia, “a per ell”, com encara proclamava algun nostàlgic no fa moltes setmanes. I si cal, presó i que no siga encara pitjor. És la censura bèstia, amb els talls a les cintes del cinematògraf, les cintes en diagonal amb el mot “censurat” al damunt. El llapis roig sobre els originals manuscrits o mecanografiats. I és el cas que encara hi ha exemples, en democràcia!. La pesta com deia Camus sempre espera que la gent es confie mentre viu i està entre nosaltres.

Coneguí a Jarque de mitjan dels seixantes, no cal aclarir que del segle passat. Feia fotos de tot i per a tot. A l’agència Publipress, amb Vicent Ventura i Andreu Alfaro. O del retaule de Jaume Baçó/Jacomart a la Seu de Sogorb, dalt d’una cadira i amb el focus portàtil a la mà qui ara escriu, per il.lustrar una incipient Enciclopèdia catalana. O registrà amb imatges el canvi social i econòmic que es produïa sota els seus ulls i les dades i els fets a l’economia del Baix Maestrat: la mateixa gent, la mateixa matèria, el mateix paisatge, i un món nou que naixia.

Aquest és el “perill de la realitat” Que la foto i la paraula escrita fixen. Cap esforç censor no pot amb elles, i tard o d’hora reapareixen per a escarni dels censors i fruició de lectors o espectadors.

La intolerància sempre ha odiat la lletra primer, la imatge després, i ambdues sempre. Són com fallers irredents, cremen papers, imatges, i a diferència dels jocunds i amables festers de vegades no s’acontenten i per desgràcia flagel.len o cremen els autors. Els censors, a diferència dels fallers no tenen cap dels atributs de la festa: ni ironia, ni sarcasme, ni, és clar capacitat de brofegada. Són ells, els censors, els bròfecs, ademés d’avorrits, tristos, imbècils i onanistes sense plaer.

Quin mal fa a cap dogma –que de per si ja és una bestiesa—que una dona prenyada se’n diga la maculada concepció, i que ademés és bellíssima imatge?. És que hi ha cap altra concepció que no siga maculada?. O que un cavaller, trist i segurament malalt de pensament i obres assassines tinga una mà al pit i una altra als collons? És que no se’ls rasquen, els cavallers, i més a una época en que l’higiene no era norma?. La contarella bíblica que meresqué els penúltims sarcasmes de Saramago, no l’havia representada Dürer?, o és que la carn dels joves fotografiats és més escandalosa que els olis fumats del Renaixement ençà?.

Quanta obscenitat, al llindar de la pornografia, no hi ha a la pintura i l’iconografia barroca, beneïda pels eclesiàstics, no hi ha a les parets dels temples, i no diguem als textes de santes i sants?. Un descrèdit de la realitat, que la realitat d’una jove sofrent ens retorna des de la mirada de Jarque.

O una de valencianía. El gust de la burgesia estraperlista i dels seus epígons actuals per un valencià reduït a la pols dialectal pot riure amb El Virgo de Visanteta, i no admet la tomata en fotografia. Li faltà a Jarque posar el pimentó, i ja tenien el sainet, per a seguir la digestió dominical de la paella, i que epígons i antecessors pogueren anar a lo suyo, en castellà i mà a la butxaca.

Francesc Jarque, amb paciència, i feina rigorosa, tenaç, i precissa, encomana el tercer ull al cervell, a la responsabilitat civil, a l’exercici de la ciutadania.

Per això potser tinguí que visitar-lo a la Presó Model a l’estiu del 1982, gràcies a que per la ciutadania jo feia d’Alcalde de la ciutat de València. Massa dies que passà quan els delinquents éren i són afora els murs de les presons.

Aquell any, ara, sembla llunyà. Que algunes fotografies que ara podem veure hagen estat suprimides d’institucions com el Col.legi d’arquitectes, o l’Ajuntament de València, molt més tard em sembla miserable. Perque aquestes són les censures que no s’esperen d’un règim de llibertats, democràtic. Ademés d’incloure el menyspreu imbècil respecte de la capacitat i maduresa de la ciutadania. La més perillosa de les pestes, perque es produeix a un aire que ja semblava nostre i lliure.

El testimoni, ademés, de que la intolerància no és patrimoni exclusiu de les dictadures.

Per això aquesta és la mostra d’una mirada neta, transparent, lúcida, plena de simpatia pel que veu, que és la mirada de Francesc Jarque.

 

Ricard Pérez Casado

17 octubre 2010, València