Vicent Álvarez

La Universitat de València ha lliurat la primera edició del premi sobre gènere i docència en l´educació superior «Olimpia Arocena Torres», i ho ha fet en un acte al Rectorat durant el qual, a més a més del lliurament del diploma a les persones guardonades, s´han explicat les raons que portaren a la creació del premi amb el nom de la professora. Doncs bé, aquest darrer punt és allò que ara jo vull remarcar.
Segons les dades actuals, com digué el rector Morcillo, Olimpia Arocena fou la primera dona professora en la nostra universitat al 1930, contractada per vuit anys amb un sou anual de tres mil pessetes, en condició de professora auxiliar d´Història. El seu nom ha estat escollit per remarcar aquest aspecte i, tanmateix, recuperar una part de la memòria històrica, puix l´esmentada professora, junt amb un ampli ventall de docents, es va comprometre en la docència progressista i moderna en l´etapa republicana. Durant la Guerra Civil, quan la docència va minvar, continuaria fent tasca universitària, col·laborant amb l´arxiu i altres coses.
Amb la victòria franquista fou depurada i separada de l´ensenyament públic, creà una acadèmia al seu domicili, a l´Avinguda del Marqués del Túria, lloc per on passarien moltes generacions d´estudiants que necessitaven ajuda o repàs, bastants d´ells fills dels vencedors. Ja quasi al final de la seua vida aconseguí accedir a una plaça pública a un institut.
Atés el meu parentesc amb ella, ja que fou l´esposa d´un germà del meu pare, també, vaig gaudir de la seua ajuda. I no sols per superar el llatí i arribar a obtindre un Excel·lent, sinó per evitar una condemna al Tribunal d´Ordre Públic, ja que després de la vista el jutge del TOP al 1968, el valencià S. Mateu, va ordenar que tothom eixira de la sala i digué que em quedés a la sala amb ell, ho vaig fer amb temor, aleshores, em va preguntar: «Cómo está su tía Olimpia, es que yo fui alumno suyo». L´anècdota explica la meua absolució en aquella causa.
Olimpia Arocena, formà part de la llarga llista de docents, homes i dones, que van canviar l´ensenyament, com ha estudiat la professora Carme Agulló. Alguns dels quals pagarien el seu compromís donant la vida. Altres van patir la repressió i continuaren a la tasca amb privacions, però amb vocació. En el cas de la meua tia, ho va fer sempre amb optimisme i ànim.
El gest de la nostra universitat resulta significatiu i exemplar, en tant que amb aquests premis anem cap a un ensenyament igualitari. Alhora, ens recorda el paper d´una generació de docents que en un curt període de temps va introduir reformes educatives de gran abast, transformant les aules de tot l´Estat. Com podem veure, un pas positiu més enmig de la mediocritat de les institucions autonòmiques valencianes.