Crònica de la sessió sobre ALLÒ QUE NO ET MATA… Cine Club ACCIÓ DOCUMENTAL +,
Direcció: Alexe Poukine Durada: 84 min Nacionalitat: Bèlgica / 2019
Quan tenia 19 anys, l’Ada va ser violada tres vegades en una mateixa setmana per un home que coneixia bé. Una invitació a sopar va desencadenar la primera i ella no es va defensar, però es va citar dues vegades més amb el seu agressor per confrontar-lo i buscar respostes. Una pel·lícula potent i sòbria que trenca el silenci de les violacions en entorns de confiança sense victimitzar les dones.
CRÒNICA de la sessió del Cine Club ACCIÓ DOCUMENTAL + sobre el documental “ALLÓ QUE NO ET MATA…”, realitzada el dia 28/04/2021 a la sala d’actes del Centre de Cultura Contemporània OCTUBRE
Per Empar Alemany i Joan Lloret
Continuant amb el cicle d’Acció Documental + amb col·laboració de DOCS Barcelona, el dimecres 28 d’abril es va projectar ALLÒ QUE NO ET MATA……(2019), dirigida per: Alexe Poukine. Una producció belga amb V.O. en francés i subtitulat en català. Amb una durada de 84’ veiem com diverses dones i homes expressen la experiència dolorosa patida per una adolescent de 19 anys en varis dies de la mateixa setmana. Un documental que aprofundeix en el que hi ha al darrere de qualsevol violació i agressió sexual, fonamentalment cap a les dones, en un entorn que freqüentment es troba al voltant familiar i dels amics.
L’acte va ser presentat pel coordinador d’Acció Cultural del País Valencià Emili Payá, pels components d’ACICOM: José Ignacio Pastor com a president i per Joan Lloret com a coordinador d’Acció Documental +. Amb els anteriors van participar:
Pilar Domínguez Castillo,
Psicòloga General Sanitària especialista en Violències, Gènere i Salut, actualment combina el seu treball com a professora associada del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractaments Psicològics de la Universitat de València amb el seu treball com a psicòloga acompanyant a dones que han patit violència de gènere (Casa de la Dona Torrent, Casa Violeta Manises, Associació ALIA). Pertany a l’Institut Universitari d’Estudis de les Dones (IUED) de la UV i entre els seus projectes d’investigació actuals destaca un estudi. l’objectiu del qual és conéixer la prevalença de les violències masclistes a la Universitat de València.
Gusi Bertomeu Martínez
Docent, empresària, fundadora d’Artefinal Studio www.artefinal.com des de 1.999 en àmbit de la Societat de la Informació, especialitzat desenvolupament de productes d’internet, continguts, assessoria i formació digital. Fundadora del portal feminista www.e-mujeres.net en el 2001. Forma part del Consell Assessor Internacional del Centre Llatinoamericà i del Carib en Gènere i Societat de la Informació (LACCWT). Professora col·laboradora en diferents formats en línia i presencial en diferents universitats. Coordinadora del Grup Innovació, bones pràctiques i materials, pertanyent a la Mesa de Coeducació de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana 2017.
María Such Palomares
Directora general de l’Institut Valencià de les Dones, Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Generalitat Valenciana. Llicenciada en Dret, Llicenciada em Ciències Polítiques i de l’Administració, Màster en Advocacia. Diputada Congrés Parlament Espanyol des de desembre 2015 fins a juliol 2016. Advocada per compte propi des de juliol 2014 fins a desembre 2015. http://www.gvaoberta.gva.es/auto/WSRECI/recci/3182_CV.pdf http://inclusio.gva.es/va/web/mujer/inici
Posteriorment a la projecció del documental es va iniciar un col·loqui entre les persones convidades i el públic assistent que omplia la sala de projecció, tenint en compte les restriccions sanitàries actuals. Com a moderadora va intervindre Emilia Bolinches, Vice-Presidenta d’ ACICOM.
La moderadora va iniciar el col·loqui, fent la pregunta a la pròpia Directora general, Des de la direcció general que es pot fer i que es fa? A la qual Maria Such va contestar que tenen dues àrees: Per una banda Promoció de la igualtat i per una altra Erradicar la violència. Va continuar dient, Ha costat molt de temps, hi ha una estructura formada, un canvi reconegut. No és suficient, però tenen una xarxa d’ambulatoris (9). En 2015 hi havia 4 centres d’atenció a les dones, en 2019 s’obriren 4 centres en comarques de l’interior, i al final d’any s’espera tindre 9 centres. A més adaptar-se també com per exemple als xiquets.
Va afegir Maria Such que els centres han estat oberts durant la pandèmia. També va dir que com més recursos, més aflora la violència. Va finalitzar en aquesta intervenció dient que cal dignificar la dona, garantir que tinguen un acompanyament e intentar trencar la dependència emocional.
A continuació va intervindre Pilar Domínguez amb una pregunta Què és el més nou o estrany? Ella prefereix compartir les idees. El documental ens confronta i ens genera ansietat, desesperació i ràbia, totes les emocions que han caracteritzat a les protagonistes del documental. En totes les ocasions, les dones somniaven amb la possibilitat que no els haguera ocorregut aquesta situació traumàtica, interrogant-se que podia haver portat al fet que es trobaren en aquesta situació. El propi model de feminitat que el patriarcat imposa es caracteritza per la culpa i la vergonya de les dones, donat que la societat delega en elles la responsabilitat de el que lis passe. A mesura que el documental es desenvolupa, són conscients de les dinàmiques de víctima-opressor i com aquestes dinàmiques estan tan invisibilitzades que les dones semblen les causants de les violències que patixen.
Interessant 3 vegades perquè tenia l’esperança que no fora ací. L’estrés postraumàtic que li succeïx a ella. Dos temes: culpa i vergonya en elles però no en els homes. Al final elles parlen víctima/opressor. Un objecte del desig cap a ells. Les dones ens sap greu moltes vegades i la masculinitat no.
Tot seguit se li va preguntar a Gusi Bertomeu, Com es pot superar una violació si sempre has d’estar demanant perdó?, a la que va contestar dient que les relacions són patriarcals, és un model de poder, dona igual entre gais i heterosexuals. Va afegir que el xic gai té un tipus d’autotatuar-se. Va continuar dient: moltes xiquetes deixen de ser verges per pressió social, hui hi ha una cultura de violació. Cada mes es denuncien 1000 violacions i el 77% en entorn familiar. El que li ha agradat és canviar el focus que el violador va tan feliç per ahí, focus en el violador i no en la víctima.
Després d’aquestes intervencions de les ponents va intervindre el públic, on es va plantejar la reflexió que les situacions són aterridores, els violadors són persones comuns (pares, germans, etc), aquell que té un desig de dominació. El tema no arriba als homes, Per què no es preocupen?. La mateixa persona del públic continua dient que sobre el xic gai s’observa una relació de poder, un autònom que treballa amb el seu cos. Una altra opinió és que el documental l’ha trastocat. Hi ha tipus de violències com a micro-violències, són aquestes les que més li han impactat, són al seu parèixer quotidianes.
José Ignacio comenta que és un relat que colpeja, els homes que defensem la igualtat fem el que podem; però encara hem de fer més . El poder que exercim com a home, ens costa d’entendre donada l’educació, el models imperants, el que hem mamat. El joc sexual es complex i desenvolupar nous rols, especialment en el joc del festeig encara més. Tindre cura, sensibilitat, empatia i escoltar a l’altra persona és tal vegada el més fonamental..
La moderadora diu que una de les dones diu “Ella esperava que ell fera els passos”
Maria Such, va intervindre dient que el 80% de les violacions es donen en àmbit familiar. S’erotitza la subordinació, es dona en la joventut i per això les pròpies víctimes es posen en risc. Dintre dels testimonis, totes han tingut un trauma. Un altre aspecte que comenta és la feminitat absurda on s’intenta acontentar als altres i per això s’ha de fomentar les relacions més igualitàries.
Entre el públic han fet la reflexió en el sentit que Ada, les tres vegades, amb la paraula vol saber que ha passat. Ella vol repassar el que ha passat, tot i que en el maltractament es passa mal. Per això afegeix la interlocutora que en l’adolescència s’ha d’educar.
Una altra de les intervencions també del públic va anar dirigida a la Directora general sobre La importància dels tallers d’educació sexual i si tots els centres estaven interessats en donar-los. Al que va respondre Maria Such dient que els programes PIES (Programa intervenció educació sexual) de la Conselleria de Sanitat no són obligatoris però hi ha altres formes d’intervindre. Actualment hi ha informes que diuen que el consum de pornografia cada vegada és més utilitzat per més joves. La pornografia no pot ser l’àmbit que els xiquets s’eduquen, hi ha una immaduresa i es fiquen en situacions de risc.
També es va dir per part d’una altra persona del públic que el documental li havia colpit, que hi havia desconeixement que m’agrada o no m’agrada. En la sexualitat hi ha molt de silenci, per això ha d’intervindre també la família. La sexualitat continua sent un tema complicat.
Una altra reflexió va ser el que mai diem: ens besem perquè ens estimem. O altra com: no hi ha educació, no fem res per canviar la situació, o la gent jove ara tenen els mateixos prejudicis. O expressions tretes del documental: les dones diuen que no volien ser víctimes o que la culpa que aguantes i la vergonya que paralitza.
Pilar Domínguez va afegir la necessitat de reflexionar sobre l’imaginari social que existeix en relació a “les dones víctimes”, donat que sembla que siguen dones travessades per condicions d’opressió social, econòmica, ètnica, etc. de tal forma que inhabilitem la possibilitat que qualsevol de nosaltres puga reconèixer-se com a part d’este tipus de violència i/o violència de gènere, així com retirem la possibilitat d’agència de les citades dones. Per altra banda, hem de partir que les dones que pateixen situacions de violència sexual i/o de gènere són conscients del que viuen, ja que els malestars dels cossos criden davant la violència. Tanmateix, són altres problemàtiques psicològiques, socials i econòmiques que dificulten les denúncies, entre les quals trobem la culpa i la vergonya (emocions causades pel propi model heteropatriarcal). Hem de saber que la vergonya és la que paralitza i que la culpa és una de les causants del manteniment d’estes situacions.
Gusi Bertomeu va afegir que la hipersexualització dels joves que ve amb el màrqueting social. La força de la persona està en un model d’estètica. Per això va recalcar fer guies de bon tractament sobretot a les famílies. I també va dir combatre la tolerància social que comporta?
En la part final va intervindre Maria Such, en algunes estadístiques apareix que les dones més formades són les que menys denuncien, i per això fer el pas és acudir a denunciar. També va esmentar que tant de bo no s’hagueren d’obrir centres. Finalment va dir que cal treballar la prevenció en els homes i va acabar observant que 1 de cada 2 dones ha patit algun tipus de violència sexual.
En definitiva un debat ric i aclaridor en un tema tant complex i amb tantes connotacions que va fer que el públic i les ponents mostraren ganes de continuar parlant sobre el documental i el que representa en la societat actual.
Reportatge fotogràfic de la sessió Alló que no et mata
Dimecres, dia 28 d’abril, del 2021 , a les 18:00h.
Sala d’Actes OCTUBRE, Centre de Cultura Contemporània
C/ Sant Ferran 12, 46001 València
Entrada lliure fins completar l’aforament. Taquilla inversa
RESERVA LA TEUA ENTRADA EN :
http://bit.ly/Allo-que-no-et-mata
Reserva la teua entrada per aquesta activitat. Motivat per les precaucions de la COVID-19, existeix un aforament restringit que garanteix mantindre les recomanacions de manteniment de distàncies, així com l’acompliment de les normes sanitàries.
Necessitem preveure les necessitats del local d’acord amb el nombre de persones inscrites i confirmar a les persones sol·licitants que teniu assegurada l’entrada.
També ens permet facilitar l’acreditació a l’entrada de la sessió i facilitar informació, si fora el cas, als rastrejadors.
Treballem per la nostra salut col·lectiva
Una potent i sòbria pel·lícula que trenca el silenci de les violacions en entorns de confiança: “Allò que no et mata…”
-
“Allò que no et mata…” és una pel·lícula coral que tracta la violació sense victimitzar les dones. La pel·lícula s’estrena a més de 70 sales el proper mes de gener. ACICOM i ACCIÓ CULTURAL t’oferim l’única oportunitat al País Valencià, de veure aquest documental en versió original amb subtítols en català.
El dimecres, 28 d’abril, projectem i debatim sobre Allò que no et mata…, una pel·lícula coral que exposa, des de les dones i sense victimitzar-les, les sensacions contradictòries i les conseqüències després d’una violació o agressió sexual. Aquest mes de gener s’estrena a 70 sales arreu d’Espanya de la mà de Docs del Mes.
“Em va portar anys trencar aquestes sensacions. El pitjor efecte secundari va ser l’odi”, explica l’Ada que amb només 19 anys va ser violada tres vegades en una mateixa setmana per un home que coneixia bé. Una invitació a un sopar va desencadenar la primera i ella no es va defensar, però es va citar dues vegades més amb el seu agressor per confrontar-lo i buscar respostes.
Una potent i sòbria pel·lícula que trenca el silenci de les violacions en entorns de confiança. La història de l’Ada és narrada a través de múltiples veus de diferents dones que construeixen el seu relat, la seva versió dels fets i com es van sentir abans, durant i després. A poc a poc, totes les dones d’aquesta pel·lícula es converteixen en les protagonistes de la història i també en testimonis de les seves pròpies històries que, per desgràcia, parteixen del mateix punt de partida.
Alexe Poukine, posa en boca de 12 dones i dos homes el text que escriu l’Ada després de la seva experiència, que, al dir-ho en primera persona els porta records i reaccions en cadascun d’ells. La pel·lícula desconstrueix la imatge que encara tenim actualment del violador, alhora que posa en primer pla la qüestió del consentiment en les relacions sexuals. I, en aquest sentit, com un “breu” episodi traumàtic pot enfonsar-nos la vida.
La violació continua sent un tema ignorat. Necessitem més pel·lícules com aquesta”.
Allò que no et mata… no és només la història de l’Ada, sinó una contribució a visibilitzar un fenomen social molt ampli i encara silenciat. Només a Espanya es denuncien més de 1.000 agressions i abusos sexuals cada mes, dada que augmenta un 10% cada any des del 2013. A més, un 74% dels casos denunciats son comesos per persones de l’entorn més proper.
Allò que no et mata… és una impressionant història sobre allò que es “desaprèn”. En paraules de la protagonista, explica com el que va viure la va fer desaprendre sobre coses com el desig, la confiança o la capacitat d’establir una connexió amb altres persones, així com la inevitable reflexió sobre la necessitat de perdonar i les formes en que, en moltes ocasions, han d’afrontar el que els hi ha succeït.
Allò que no et mata… trenca el silenci de les violacions per part d’homes de l’entorn proper. Dotze dones i dos homes recorden i s’expliquen, asseguts, sols, directament davant de la càmera. A partir del testimoniatge d’Ada, amb 19 anys, que va ser violada tres vegades en una mateixa setmana per un home que coneixia bé, la directora belga Alexe Poukine descobreix una realitat estesa, silenciada per tothom i especialment negada pels homes.
El documental, que no deixa indiferent, revisa què s’entén per violació, el consentiment, el desig de la dona, els valors subjacents en l’educació sexual dels nois i les noies. Obra que commociona i qüestiona, tot estirant el fil del #MeToo per aprofundir en les sensacions contradictòries i les conseqüències després d’una violació o agressió sexual on l’abusador no és cap desconegut.
El CineClub ACCIÓ DOCUMENTAL + és una iniciativa d’ACICOM I ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ, amb l’estreta col·laboració de DOCS DEL MES de l’empresa Parallel 40, i comptem amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura mitjançant la convocatòria d’ajudes als Cine Clubs. S’emmarca en el projecte europeu CinemaNet Europa, de l’any 2004, que té l’objectiu d’apropar el gènere documental al màxim nombre d’espectadors possible, d’augmentar el nombre de sales que programem cinema documental de qualitat i de contribuir a crear en la població un hàbit de consum del documental a través d’una oferta regular més enllà dels festivals. A la vegada fomentem el visionat en versió original amb subtitulació en català i la visibilització d eles persones i entitats valencianes que treballen per millorar la societat en relació amb els temes tractats pels audiovisuals i ens permet realitzar els col·loquis o fòrums.
Allò que no et mata… ha estat guardonada en diversos festivals de cinema: Premi Jurat Jove Reteena – DocsBarcelona (2020), Premi del Jurat Regió de Nyon – Visions du Réel (Suïssa, 2019), IDFA (Països Baixos, 2019), Primer Premi al Millor Documental – Festival FIDBA (Argentina, 2019), Premi al Millor Documental – Festival dei Popoli (Itàlia, 2019), Premi @france24 al Millor Documental – Festival Films Femmes Méditerranée (França, 2019).
Sinopsi
Amb 19 anys, Ada va ser violada tres vegades en una mateixa setmana per un home que coneixia bé. Una invitació a sopar va desencadenar la primera i ella no es va defensar, però es va cita dues vegades més amb el seu agressor per confrontar-lo i buscar respostes. Una potent i sòbria pel·lícula que trenca el silenci de les violacions en entorns de confiança sense victimitzar a les dones.
La història d’Ada és contada a través de múltiples veus de diferents dones que construeixen el seu relat, la seva versió dels fets i com es va sentir abans, durant i després. Poc a poc, totes les dones d’aquesta pel·lícula es converteixen en les protagonistes de la història d’Ada i també en testimonis de les seves pròpies històries que, per desgràcia, parteixen del mateix punt de partida… Una pel·lícula coral que exposa, des de les dones i sense victimitzar-les, les sensacions contradictòries i les conseqüències després d’una violació o agressió sexual on l’abusador no és ni un desconegut ni un monstre ni un assetjador que actua de nit, a les cantonades o als portals de les cases… i busca comprendre i trobar respostes a les reaccions que aquestes agressions sexuals desencadenen en les dones que no encaixen en el que la opinió pública anomenaria “víctimes correctes”. That Which Does Not Kill no és només la història d’Ada, sinó una contribució més a visibilitzar un fenomen social molt ampli i encara silenciat.
TRÀILER D’ALLÓ QUE NO MATA …
Allò que no et mata · Docs del Mes · Gener 2021 from DocsBarcelona on Vimeo.
Fitxa tècnica
Títol original: Sans Frapper – That Which Does Not Kill
Direcció: Alexe Poukine
Text: Ada Leiris
Producció executiva: Cyril Bibas
Producció: Centre Vidéo de Bruxelles – CVB, Alter Ego Production
Fotografia: Elin Kirschfink
Edició: Agnès Brukert
So: Bruno Schweisguth, Marie Paulus
Distribució: DocsBarcelona Distribution
Premis i festivals
- Premi del Jurat Jove Reteena, DocsBarcelona – Espanya, 2020
- Premi al Millor Documental, PORTO FEMME – Portugal, 2020
- Premi del Jurat Regió de Nyon, Visions du Réel – Suïssa, 2019
- Premi al Millor Documental, FIDBA – Argentina, 2019
- Premi al Millor Documental, Festival dei Popoli – Itàlia, 2019
- Premi @france24 al Millor Documental, Festival Films Femmes Méditerranée – França, 2019
- Selecció oficial, IDFA – Països Baixos, 2019
- Selecció oficial, Sheffield Doc/Fest – Regne Unit, 2019
- Selecció oficial, FIDMarseille – França, 2019
- Selecció oficial, European Film Festival – Sèrbia, 2019
- Selecció oficial, DokuFest – Kosovo, 2019
- Selecció oficial, Doc Lisboa – Portugal, 2019
- Selecció oficial, Mostra International de Cinema de São Paulo – Brasil, 2019
- Selecció oficial, Antenna Film Festival – Austràlia, 2019
- Selecció oficial, Ji.hlava – República Txeca, 2019
- Selecció oficial, DOK Leipzig – Alemanya, 2019
- Selecció oficial, ZINEBI – Espanya, 2019
- Selecció oficial, Festival de Cine Europeo de Sevilla – Espanya, 2019
- Selecció oficial, RIDM – Canadà, 2019
- Selecció oficial, Les Écrans du Réel – França, 2019
- Selecció oficial, This Human World – Àustria, 2020
- Selecció oficial, Premiers Plans d’Angers – França, 2020
- Selecció oficial, FIPADOC – França, 2020
Es vegem el dimecres, dia 13 a les 18:00 h.
Tràiler del documental:
SOBRE LA DIRECTORA
Alexe Poukine (1982)
és directora i guionista. Després d’assistir a classes de teatre, va estudiar etnologia, cinema documental i escriptura de guions. Petites Morts, la seva pel·lícula de graduació, va ser seleccionada en diversos festivals internacionals. El seu primer llargmetratge documental, Dormir, dormir dans les pierres, es va projectar el 2013 en nombrosos festivals. Paral·lelament al rodatge del seu segon documental Allò que no et mata… (títol original: Sans frapper), està escrivint un llargmetratge de ficció.
Després de la projecció tindrem un animat col·loqui amb:
Pilar Dominguez Castillo,
https://www.linkedin.com/in/pilar-dom%C3%ADnguez-castillo-19427742/
https://uv.academia.edu/M%C2%AAPilarDom%C3%ADnguezCastillo
.
Gusi Bertomeu Martínez
María Such Palomares Directora general de l’Institut Valencià de les Dones, Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Generalitat Valenciana.
Llicenciada en Dret, llicenciada em Ciències Polítiques i de l’Administració, Màster en Advocacia.
Diputada Congrés Diputats des de desembre 2015 fins a juliol 2016. Advocada per compte propi des de juliol 2014 fins a desembre 2015
PER A SABER-NE MÉS
- Què és això d’Acció Documental +? http://proba.acicom.org/el-cine-club-accio-documental-la-nostra-versio-del-documental-del-mes-de-docs-barcelona/
- https://llengua.gencat.cat/ca/detalls/noticia/Allo-que-no-et-mata
- https://www.eltemps.cat/article/12482/combatre-labus-en-cercles-de-confianca
- https://theconversation.com/las-10-novedades-de-la-nueva-ley-de-proteccion-integral-a-la-infancia-y-la-adolescencia-frente-a-la-violencia-159108
- https://www.rtve.es/temas/ley-de-proteccion-integral-a-la-infancia-y-la-adolescencia-frente-a-la-violencia/130990/
- Proyecto de Ley Orgánica de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a la violencia. https://www.congreso.es/public_oficiales/L14/CONG/BOCG/A/BOCG-14-A-22-1.PDF
Dictamen de la comissió https://www.congreso.es/public_oficiales/L14/CONG/BOCG/A/BOCG-14-A-22-4.PDF - https://plataformadeinfancia.org/celebramos-aprobacion-dictamen-de-ley-organica-de-proteccion-integral-infancia-frente-a-violencia/
- https://www.newtral.es/ley-proteccion-infancia-preguntas-res/20210415/
- https://elpais.com/sociedad/2021-04-15/el-congreso-aprueba-una-ley-pionera-que-protege-a-la-infancia-frente-a-la-violencia.html
-
Guía metodológica para la elaboración de los informes previos de impacto en la infancia y la adolescencia de las disposiciones normativas https://www.unicef.es/publicacion/guia-metodologica-para-la-elaboracion-de-los-informes-previos-de-impacto-en-la-infancia
-
Guía metodológica para la elaboración de los informes previos de impacto en la infancia y la adolescencia de las disposiciones normativas https://www.unicef.es/sites/unicef.es/files/comunicacion/Guia_metodologica.pdf
-
Informe del impacto en la infancia, en la adolescencia y en la familia de Secretaria estado de Hacienda. https://www.sepg.pap.hacienda.gob.es/sitios/sepg/es-ES/Presupuestos/InformesImpacto/Paginas/InformeInfanciaFamiliaAdolescencia.aspx
-
Informe de impacto en la infancia, la adolescencia y la familia del proyecto de ley de presupuestos generales del estado para 2021 https://www.sepg.pap.hacienda.gob.es/sitios/sepg/es-ES/Presupuestos/DocumentacionEstadisticas/Documentacion/Documents/INFORME%20DE%20IMPACTO%20EN%20LA%20INFANCIA%20ADOLESCENCIA%20Y%20FAMILIA/INFORME_INFANCIA%202021.pdf
-
Modificación normativa GVA. informe del impacto sobre la infancia, la adolescencia y la familia. http://politicaterritorial.gva.es/documents/168489756/172994560/Informe+impacto+infancia+adolescencia/36a1cbb2-773f-4ce7-b9f7-b312c1afc820
El 13 d’octubre a Nova York va ser revelada l’estàtua ‘Medusa amb el cap de Perseo’ , obra creada en 2008 per l’artista argentí Luciano Garbati, que s’ha convertit en un símbol del moviment contra l’assetjament sexual #*MeToo. La figura va ser col·locada enfront de Tribunal Penal de Nova York on l’exproductor de Hollywood, Harvey Weinstein, va ser condemnat per violació i altres crims. L’estàtua va ser inspirada en l’estàtua ‘*Perseo amb el cap de Medusa’ de l’escultor italià Benvenuto Cellini i inverteix el mite en el qual Medusa va ser decapitada per Perseo. Els organitzadors esperen que invertir els papers de la història incite a la gent a deixar de culpabilitzar a les víctimes.