Audiovisual Cinema Ciutadania Esdeveniments Govern Obert Legislació bàsica sobre drets dels ciutadans Treballadors de la Comunicació

Crònica de la sessió ENCONTRES D’EXILI II. Cine Club ACCIÓ DOCUMENTAL +

by

Crònica realitzada per Joan Lloret i Empar Alemany

Continuant amb el cicle d’Acció Documental +, el dimecres 30 de juny a la sala de projeccions d’OctubreCCC, es va projectar el darrer documental d’aquest cicle previ a l’estiu “Encontres d’Exili II” que tracta sobre i amb persones exiliades, refugiades i represaliades d’ahir i de hui. Realitzat per CEAR-IV i el Col.lectiu Mirades. Dirigit per Jaume Durà, José Gayà, Jorge Ramos i Adrián Caballero, està protagonitzat per persones majors que van viure la repressió i l’exili per la victòria franquista.

En síntesi parla sobre el dolor, el patiment, la por i la mort a més de la disgregació familiar però també del valor, la dignitat i la lluita de moltes persones demanant justícia, recuperació de la memòria i reivindicació dels drets humans. Tot amb l’objectiu de fer front a l’intent de desmemoria i oblit per part del poder i alguns partits polítics a més de fer palesa el que alguns països, del nostre entorn o més llunyans, han mirat o miren cap altre costat davant determinats conflictes o crisi dels refugiats.

L’acte va ser presentat pels components d’ACICOM: José Ignacio Pastor com a president i per Joan Lloret com a coordinador d’Acció Documental +. Amb els anteriors van participar:

 

Adrián Caballero, tècnic especialista en dades en CEAR PV. Graduat en Periodisme i Publicitat per la Universitat Jaume I de Castelló i especialitzat en Economia Social per la Universitat de València. Codirector del documental Encontres d’Exili II. Mem Hasaf, refugiat kurd que va viure la Primavera Àrab a Síria, durant la qual tracta de documentar tots els fets, és perseguit per aquest fer i pel seu origen kurd, després de patir la repressió i persecució al seu poble es va veure obligat a fugir a Turquia i finalment arriba a València, on és acollit i viu actualment. Tina Guillem, filla de represaliats pel franquisme, la seua mare va ser empresonada al costat de les 13 roses, no va ser condemnada a mort amb la resta per ser menor d’edat i va ser traslladada forçosament a València, on naix Tina. Després ella mateixa també va ser represaliada pel franquisme al marc de protestes estudiantils i civils, va ser detinguda i tancada presó de dones de València. Cristina Escrivá Moscardó: Escriptora, investigadora independent i documentalista, especialitzada en la recuperació del llegat cultural i històric de la Segona República. Ha publicat més de noranta assajos en editorials nacionals i internacionals. En l’actualitat, és presidenta de l’Associació Cultural Institut Obrer, és vocal de l’Associació Valenciana per a la Investigació amb Fonts Orals de la Universitat d’Alacant (AVIFOR) i membre de la directiva de la Federació Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià, (CAMDE-PV).

 

Posteriorment a la projecció del documental es va iniciar un col·loqui entre els ponents convidats i el públic assistent que ocupava gran part de la sala de projecció. Com a moderador va intervindre el coordinador del cine club Acció Documental + d’ ACICOM Joan Lloret que va iniciar el col.loqui fent una sèrie de preguntes als ponents:

La primera qüestió anava dirigida al Co-director Adrian Caballero: que dificultats tinguéreu a l’hora de fer el documental?, i que va respondre dient que ha sigut un temps complicat pel COVID i pocs recursos, té una subvenció de la memòria històrica de 5000 euros. La història volia contar-la el millor possible, té dues parts: contar, trobar- se, sent aquesta part més complicada.

Al segon en intervindre, Mem Hasaf, se li plantejaren dues qüestions:

D’ençà que has vingut has tingut algun problema o dificultat d’adaptació o inserció en la societat valenciana?

Coneixes més persones que han passat la teua situació?

No és sí o no, hi ha moments que et sents rebutjat per la ignorància. En qualsevol ciutat comences de zero, a València ara té quasi una família però sempre has d’explicar que eres i d’on has vingut. El desarrelament familiar és un tema molt complicat. La majoria dels kurds estan repartits per tot el món. En Espanya et posen moltes dificultats per a no vindre ací, i aquest és el motiu que molta gent va a altres llocs, ací sempre tens l’etiqueta de “refugiat”. M’agradaria veure més gent jove, per estar més actius.

La següent ponent és Tina Guillem, a la que se li pregunta Que iniciatives penses es podrien fer a favor dels refugiats i exiliats actuals i per la recuperació de la Memòria democràtica? El que fem és insuficient, hi ha molt de dolor, guerra, desigualtat i accions que persegueixen a les persones per ser diferents. En definitiva és l’odi i temor al diferent. El documental li ha mogut la seua propia consciència. Els drets humans són internacionals, els estats estan obligats a complir-los, s’ha de reivindicar la veritat.

En la família hi hagué de tot, ell recordava el que contava la família. El patiment fou ací, a França. En la Societat de Nacions a Espanya l’abandonaren, també s’oblidà als exiliats de fora. Els espanyols republicans no es relata com els acolliren en l’estranger, el que patiren als camps del sud de França.

Tot seguit va parlar Cristina Escrivá a la que se li va preguntar:

Les institucions fan tot el que poden?

Has tingut dificultats per accedir als arxius i investigar expedients de represaliats?

Les institucions van fent a poc a poc, ara hi ha una política oberta, però arribem molt tard. Des de fa 2 anys les actuacions polítiques són més actives. Amb Zapatero començava a treballar-se amb la memòria històrica. Actualment se sufraguen els projectes i després et paguen. Personalment he fet entrevistes fonamentalment en dones. Ara col.labora de forma altruista amb la Conselleria i veu que no s´ha fet bé. Es porta 35 anys fent memòria, ara hi ha molta gent que col.labora. Treballen amb Màster de Patrimoni que els ajuden. La gent no assumeix el temps passat, si la família no té la transmissió oral és molt difícil que la gent jove assumisca el passat com a propi.

Alejandra Soler digué que l’exili fou fotut, però pitjor va ser quedar-se. Manolita Ballester, no tenia clar si devia mirar cap a Espanya o que els seus fills tingueren una arrel pròpia. Falta voluntat per part de les institucions. Una part negativa, Lázaro Cárdenas, quins refugiats arribaren?, els intel·lectuals, després els jueus ja no tenien tantes facilitats. Pel que fa als Arxius, només es necessiten diners. Anar a Alcalà d’Henares (Arxiu General de l’administració- AGA), el primer dia no saps investigar, després no tens temps d’investigar. Al final és una carrera d’obstacles. Bé a poc a poc es va fent, però encara hi ha arxius inaccessibles.

Tina va dir que recentment va trobar un llibre publicat per republicans a Mèxic, publicaren tota la logística, que està convençuda que l’exercit millor preparat no ho sabria fer. Al llegar el llibre he canviat la forma de pensar, estem parlant de 40.000 persones, no totes eren intel·lectuals.

El moderador va intervindre dient que l’exili espanyol va ser divers, per exemple a Anglaterra es va afavorir que anaren científics o polítics republicans de primera línia. El gros de l’exili va anar cap a França. També va comentar que es va fer una forta repressió sobre Mestres i professors pel que representaven en l’educació. També es va fer la reflexió en el sentit que la clau en la recuperació de la memòria està en el sistema educatiu.

Intervé Mem Hasaf dient que és important reconèixer les habilitats dels exiliats o refugiats, perquè la sensació que té és que els refugiats han de renunciar als seus coneixements. L’Estat Espanyol posa prou dificultats. Ell mateix ha estudiat Infermeria, en Espanya has de tornar a estudiar, depèn de la política del País. Moltes vegades s’utilitza al refugiat per a mà d’obra barata, la majoria d’històries que coneix és que no reconeixen la titulació, que és, racisme?. De fet a vegades demana treball i dona el currículum i el condueixen al camp de taronger.

Des del públic es felicita pel documental i es fa la reflexió en el sentit del qual deia Adela Cortina sobre l’aporofòbia (por a les persones pobres o desfavorides).

Intervé a continuació Adrian Caballero, que fa unes puntualitzacions: el refugiat arriba sense res i la societat ho assenyala com un inconvenient. Totes les situacions internacionals han anat a pitjor, Turquia, Irak, Colòmbia,etc. Fa poc ha eixit un informe que diu que han augmentat de forma significativa les persones refugiades, continuem en un cicle destructiu. També comenta que als mitjans de comunicació s’amaguen moltes notícies. També reflexiona sobre la “securització” que està produint-se, estan venent-se moltes armes, la tendencia europea és molt dura. Que fan els CIE?, anualment han tancat a centenars de persones només per no tindre documentació.

Una altra intervenció fou de José Ignacio que va donar l’enhorabona, es nota una línia en com es conta el procés i està molt bé per donar difusió. També comenta que el 17% (750.000) de la població del País Valencià no és espanyola, s’ha creat una dinàmica de por, no és casualitat, el diferent és una amenaça, i que el tema dels drets humans ja no interessa. Cada vegada es construeixen més murs després de caure el mur de Berlín. De fet en moments de crisi molta gent se’n va i molta gent ve. La cosa pinta mal i els conflictes no estan resolguent-se.

En la part final del col.loqui es parla del poble kurd i concretament de les dones les quals, segons la visió que és té des d’ací, és que forma un moviment molt actiu, la dona era respectada, tenia un rol en la lluita, de fet ara homes i dones tenen el seu rol, estan colze amb colze home/dona. “el lleó és igual siga home o dona”

L’altre tema que es planteja és els dels refugiats climàtics, al que contesta Adrian Caballero dient que en 10 anys serà una catàstrofe humana, és un problema global. També es comenta que moltes coses i polítiques deuran canviar si no volem veure el desastre.

En definitiva una tertúlia ben interessant i amb un tema tan actual al voltant d’un documental que reflecteix la situació que continua sent complicada per molts dels que actualment arriben al nostre país.

PER A SABER-NE MÉS

Alguns documents als quals es van fer referència en el col·loqui

Reportatge fotogràfic sobre la sessió celebrada el dia 30/6/2021 Cine Club Acció Documental + sobre Encontres d’Exili II
(punxa per veure les fotos)

20210630 Encontres d'Exili II Acció Documental +

CEAR País Valencià                        Colectivo MiradasDespués Acció Documental +

Encontres d’Exili II

Codirigit per : Jaume Durà, José Gayà, Jorge Ramos i Adrián Caballero,
 Durada:  36 min. Espanya. Estrenat en abril 2021. (actualment en circuits de Festivals de Cinema Nacionals i Internacionals).
.
Un documental sobre i amb persones exiliades, refugiades i represaliades d’ahir i de hui. Protagonitzat per persones majors que van viure la repressió i l’exili per la victòria franquista i per persones més joves que han patit recentment situacions similars arran del món. Mirar el nostre passat per a comprendre que passa ara amb les persones refugiades. La memòria com segur democràtic, la situació actual de persones refugiades, una visió comparativa entre el territori valencià des de l’exili i des de l’acollida

Dimecres, dia 30 de juny 2021, 18:00h.

Sala d’Actes OCTUBRE, Centre de Cultura Contemporània
C/ Sant Ferran 12, 46001 València

.

Entrada lliure fins completar l’aforament. Taquilla inversa
.

RESERVA LA TEUA ENTRADA EN:

http://bit.ly/Encontres-exili-II

 

Motivat per les precaucions de la COVID-19, existeix un aforament restringit que garanteix mantindre les recomanacions de manteniment de distàncies, així com l’acompliment de les normes sanitàries. Necessitem preveure les necessitats del local d’acord amb el nombre de persones inscrites i confirmar a les persones sol·licitants que teniu assegurada l’entrada. També ens permet facilitar l’acreditació a l’entrada de la sessió i facilitar informació, si fora el cas, als rastrejadors. Treballem per la nostra salut col·lectiva

Protagonistas del documental en la presentación realizada en La Nau. Francisco Calabuig

 

El dimecres, 30 de juny, projectemi debatrem  sobre ENCONTRES D’EXILI II

El Cine Club ACCIÓ DOCUMENTAL + és una iniciativa d’ACICOM i ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ, amb l’estreta col·laboració de DOCS DEL MES de l’empresa Parallel 40, i comptem amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura mitjançant la convocatòria d’ajudes als Cine Clubs. S’emmarca en el projecte europeu CinemaNet Europa, de l’any 2004, que té l’objectiu d’apropar el gènere documental al màxim nombre d’espectadors possible, d’augmentar el nombre de sales que programem cinema documental de qualitat i de contribuir a crear en la població un hàbit de consum del documental a través d’una oferta regular més enllà dels festivals. A la vegada fomentem el visionat en versió original amb subtitulació en català i la visibilització d eles persones i entitats valencianes que treballen per millorar la societat en relació amb els temes tractats pels audiovisuals i ens permet realitzar els col·loquis o fòrums.

En aquesta ocasió, en estreta col·laboració amb CEAR i el Col·lectiu Mirades, acostem una producció audiovisual que aporta una mirada inquieta al tema dels refugiats-exilats junt amb un col·loqui que ens ajudarà a comprendre millor la situació actual aportant també una mirada cap el nostre immediat passat, recuperant la memòria històrica que ens ajuda a comprendre fenòmens actuals

Trobades Exili II

Sinopsi

“Encontres d’Exili II” és un documental sobre i amb persones exiliades, refugiades i represaliades d’ahir i de hui. Realitzat per CEAR-PV i el Col·lectiu Mirades i dirigit per Jaume Durà, José Gayà, Jorge Ramos i Adrián Caballero, està protagonitzat per persones majors que van viure la repressió i l’exili per la victòria franquista (com Tina Guillem, filla de Carmen Cuesta -la “14ª rosa” de les 13 Roses- i militant antifranquista que va patir la repressió en l’última etapa de la dictadura; Carme Peris, que va haver de migrar a França durant el franquisme; Àngela Menages, filla de migrants a Algèria; o Josefina Juste, que va viure diversos exilis en diferents països d’Europa i d’Amèrica després d’haver hagut d’abandonar l’Espanya franquista) i per persones més joves que han patit recentment situacions similars en 3 continents (com Alba Teresa, que va escapar de la repressió paramilitar a Colòmbia; Mem, amb una situació similar com a kurd a Rojava, part del Kurdistan a Síria; Fatma, refugiada sahrauí; Sainabou, que va haver d’escapar de la mutilació genital femenina i d’un matrimoni forçat a Gàmbia; Conan, que va haver d’escapar de la guerra a Costa d’Ívori i va haver de pujar a una pastera; o Elisama i Michelle, que van haver de fugir per la seua identitat LGTBI del Brasil de Bolsonaro).

En el documental, moltes d’aquestes persones intercanvien unes trobades molt simbòliques i emotives adonant-se com el passat de guerra, exili i dictadura viscut ací és el present de molts altres territoris de persones que ara han de refugiar-se al País Valencià. En diversos aspectes, el passat de guerra civil i dictadura franquista a aquesta vora de la Mediterrània és el present de nombroses persones que han de migrar o que vénen a refugiar-se.

Amb aquest projecte es vol posar en diàleg i contribuir al (re)coneixement de totes aquestes persones i fenòmens, perquè és clau per fomentar una cultura de pau, de solidaritat, de Drets Humans, de veritat, de justícia i de reparació. Encontres d’Exili II vol contribuir a la memòria democràtica i a l’arrelament de les persones migrades i refugiades, ja que generen vincles emocionals i personals tant interculturals com intergeneracionals al sentir i conèixer que les seues històries de fugida i exili tenen similituds amb persones més majors i més joves, amb persones que van haver de marxar o que han hagut de marxar fa poc. En definitiva, tendir ponts en un món on creixen els murs físics i simbòlics.

Ara és el moment d’incidir en la memòria històrica i democràtica, en recordar que no fa tant part de la societat valenciana va ser refugiada, i ara ha de demostrar que pot ser una autèntica societat d’acollida.

Encontres d’Exili II forma part d’un projecte més ample articulat en el web https://encontresdexili.org/, on es pot trobar la primera part del documental (Encontres d’Exili I), totes les entrevistes íntegres, un mapa interactiu de l’exili, biografies de dones i homes exiliades i altres materials didàctics.

 

Tràiler del documental: Encontres d’Exili II https://youtu.be/AxmLrKynSME

Després de la projecció tindrem un interssant col·loqui amb:

 

 

Adrián Caballero, tècnic especialista en dades en CEAR PV. Graduat en Periodisme i Publicitat per la Universitat Jaume I de Castelló i especialitzat en Economia Social per la Universitat de València. Codirector del documental Encontres d’Exili II i part del projecte Sense Tòpics que cerca una comunicació sense racisme i xenofòbia. Activista social i pels Drets Humans en campanyes com BDS i CIESno.

 

 

 

 

Mem Hasaf, refugiat kurd que va viure la Primavera Àrab a Síria, durant la qual tracta de documentar tots els fets, és perseguit per aquest fer i pel seu origen kurd, després de patir la repressió i persecució al seu poble es va veure obligat a fugir a Turquia i finalment arriba a València, on és acollit i viu actualment.

 

 

 

 

Tina Guillem, filla de represaliats pel franquisme, la seua mare va ser empresonada al costat de les 13 roses, no va ser condemnada a mort amb la resta per ser menor d’edat i va ser traslladada forçosament a València, on neix Tina. Després ella mateixa també va ser represaliada pel franquisme al marc de protestes estudiantils i civils, va ser detinguda i tancada presó de dones de València.

 

 

cristina escriva - Universitat Popular

Cristina Escrivá Moscardó: Escriptora, investigadora independent i documentalista, especialitzada en la recuperació del llegat cultural i històric de la Segona República. De formació multidisciplinària, ha publicat més de noranta assajos en editorials nacionals i internacionals, entre d’elles les monografies El archivo de la memoria (2008); Apunts sobre les fonts orals i la seua gestió (2015) en col•laboració amb Ricard Camil Torres Fabra, i Las fuentes orales, guía para su investigación (2020)). En l’actualitat, és presidenta de l’Associació Cultural Institut Obrer, degana en la recuperació de la memòria històrica al País Valencià, on dirigeix un grup d’investigació, GIACIO. És tutora de Pràctiques externes del Grau d’Història de la Universitat de València, i vocal de l’Associació Valenciana per a la Investigació amb Fonts Orals de la Universitat d’Alacant (AVIFOR). Membre de la directiva de la Federació Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià,(CAMDE-PV) a la qual també pertany ACICOM.

PER A SABER-NE MÉS

 

 

0
Tags:

Post a Comment